25 de març 2008

La batalla de Watergate


L’escàndol del Watergate és un dels episodis més coneguts de la confrontació entre el poder polític i una premsa suposadament lliure. L’investigació que va seguir a la detenció dels cinc individus que el 17 de juny de 1972 van infiltrar-se a la seu del Comitè Electoral del Partit Demòcrata a l’Hotel Watergate va ser un dels màxims exponents de la funció d’una premsa entesa com un “recurs dels ciutadans contra l’abús dels poders”.
El Watergate es produeix en un context, el dels anys seixanta i setanta , en què la Casa Blanca es veia obligada a admetre el fracàs a Indoxina, pressionada per una opinió pública que bevia en primer lloc d’uns mass media oposats a “qualsevol ingerència per part del govern federal” . Segons el periodista Raul Sohr, si el The Washington Post “no hagués ostentat la cultura de la independència i de la investigació a tota ultrança”, recolzant als reporters que destaparien el cas, Karl Bernstein i Bob Woodward, “no haurien pogut arribar fins al moll de l’os de l’escàndol Watergate” .
Això va ser possible pel recolzament que els investigadors van rebre de l’editora del diari, Katharine Graham, que afirmava que “preferia lidiar amb el poder polític abans que enfrontar-se amb els seus reporters”. Per l’editora, l’escàndol va descobrir un “ús generalitat i indiscriminat del poder i de l’autoritat per part d’una administració inclinada al secret i la mentida, amb una sorprenent falta de respecte per les limitacions normals de la política democràtica” pel que el paper del diari en l’afer era “senzillament informar” .
Graham va extreure tres lliçons del Watergate que poden ser enteses com els tres pilars de la premsa entesa com a quart poder: 1) “Vam veure fins a quin punt és important una premsa lliure, preparada i energètica”; 2) “Vam veure fins a quin punt el govern té el poder de revelar nomes el què vol” i 3) vam tornar a aprendre com n’és d’important per un diari que pugui mantenir el secret de les seves fonts”.
Després d’una aferrissada lluita en que el Post va rebre importants atacs per part del govern, la justícia va donar la raó al rotatiu i va forçar la dimissió del president Nixon davant l’exigència que fes entrega de les cintes enregistrades on hi constava llur participació en l’empresa d’espionatge il·legal.


Tanmateix, la idealització del cas Watergate com a paradigma de la funció pública del quart poder s’ha posat en entredit per autors com Noam Chomsky, que afirma que l’escàndol “és un exemple perfecte del servilisme de la premsa envers el poder”. Chomsky denuncia que paral•lelament al Watergate, es va dur a terme el programa COINTELPRO de l’FBI.
Força més pervers que el Watergate, consistia en una conspiració política contra els moviments socialistes, feministes i de negres en què de forma sistemàtica van ser violats els drets constitucionals de milers de persones pel sol fet de ser activistes. El programa va sortir a la llum l'any 1971 quan un grup d'activistes va fer-se amb dossiers de l'FBI i els van trametre a la premsa, on amb prou feines el programa va tenir ressò. Un any després s'anunciava que es posava fi al COINTELPRO sense més explicacions.
Al seu cantó, el Watergate es queda quasi com una anècdota. Una anècdota que, a diferència del programa COINTELPRO, va tenir un immens impacte en els mitjans degut, segons Chomsky, pel fet que "una meitat del poder polític dels EUA va colisionar contra l’altra meitat”.
I el mite del quart poder com a veu dels sense veu va esmicolar-se en mil bocins.

01 de març 2008

Ray Charles vist pel meu germà


Hi ha fenomens que no sóc capaç d'explicar i desafien completament l'adeena, l'estat de Kansas i el mateix Darwin. Us deixo una redacció que el meu germà, de 12 anys, ha fet per l'institut sobre el mític Ray Charles.

La història del pianista cec Ray Charles

Fa temps, un noi negre que acabaria donant deu toms a l’Elvis Presley, va tenir la mala sort de néixer al sud dels Estats Units, al 1930. Per si fos poc, el noi, era cec, i si en aquell temps miraven els negres com nosaltres veiem un caníbal passejant pel carrer, tot apuntava a que el Ray no tingués res per fer a la vida. Però no va ser així, ja que la seva mare, que cobrava molt poc sou, li va ensenyar que a la vida, tot es injust, i sent negre, durant molts anys només veuria injustícia i hauria d’estar preparat per afrontar-ho. A la poca edat, Ray Charles Robinson, va presenciar la mort del seu germà petit, que es va negar a dins d’un cubell de fer bugada (sona tant ridícul com ofegar-se a la banyera però tot i això, és una mica desagradable que et passi), i ell pensant-se que era un joc (si a mi em demana auxili el meu germà que em diu que s’ofega a la banyera, jo no m’ho empasso) no va fer-hi res, i així es va sentir culpable i al cap d’un temps, per malaltia o pel trauma que va tenir es va tornar cec.

Se'n va anar a tocar el piano, ja que un vell de la tribu li’n va ensenyar, i gràcies a aquest padrí tant simpàtic oblidat a la memòria, del qual ningú en sap el nom, en Ray Robinson, es va canviar el nom per Ray Charles, que va viatjar per arreu tocant el piano. Així va conèixer un noia la mar de maca, es va casar i va tenir dos fillets la mar de cucos. Va tenir diferents companyies que li gravessin els discos, i tot i que en una que tenia hi feia grans amistats, el molt mercenari va decidir anar a la que pagava més. Per desgràcia, es va convertir en un drogaddicte, i cada dia, es ficava no se quants quilos de heroïna. Com que no tenia cap novia per allí es va lligar a la solista del grup i també la va aficionar al hobby de drogar-se. Així, en Ray va anar cantant i tocant. Tocava moltes peces de gospel (espirituals negres) amb lletra diferent (com si ara ens fiquéssim a cantar una hossana amb una lletra del Bustamante) i així va rebre moltes queixes. Ell era d’una zona del sud d’Estats Units anomenada Geòrgia, i allí hi havia molta discriminació de raça; quan el Ray va voler anar allí a tocar (que és on es fa més diners), es va trobar molta gent indignada, que li deien: <Ets un venut, meló!!!>, cosa que va fer que reflexionés i anul·lés el seu concert al Bell Auditorium d'Augusta, on hauria guanyat més diners que el Ronaldinho fent propaganda de raspalls de dents. Així, al cap d’un temps, va lluitar contra la discriminació. Però va passar que el Ray va ser detingut per drogar-se, però com que era ric va subornar als guardies. Més tard, es va assabentar de la mort per sobredosi de la solista amb la qual va tenir un rotllo. Quan Ray va baixar de l’avió en un dels viatges, el va agafar la policia i el van portar a un centre per que deixés l’heroïna. Va patir molt i va somiar en la mort del seu germanet, i va imaginar-se la seva mare dient-li: <Ray, t’has sabut valdre per tu mateix, però t’has convertit en un “lisiau”! Promet que deixaras de ser’ho!>. I així, en Ray Charles va deixar de ser un fumat, va tenir una vida molt feliç amb la seva dona i els seus fillets, es va morir al 2004 i se’n va fer una pel·lícula.

Comentari de la profe, que és valenciana:
Si s’hagués posat un kg d'heroïna s’hauria mort amb la primera dosi, meló!