Suburbis del bon salvatge

Un final salvatge

2009-04-18T18:04:00.002+01:00

En el moment en què per fi es manifesten en tota la seva potència les contradiccions internes del capitalisme, quan sembla que per fi es torna a parlar de socialdemocràcia, interessos de classe, quan sembla que retorna el vocabulari marxista d'anàlisi de les societats, quan les temptacions autoritàries avancen a Occident en detriment de la democràcia, quan la imaginació vol tornar al primer pla polític per inventar de nou els instruments caducs de funcionament de la nostra societat, quan es parla de decreixement i d'igualtat social, també quan les absurditats de l'Estat espanyol semblen manifestar-se més que mai amb tota la seva força... en definitiva, ara que sembla que hi ha més coses interessants per dir que mai, ara és, doncs, el moment en què plego d'aquest racó.

Ha estat bonic tenir tants i tan genials lectors que m'han fet sentir singularment bé durant els dos anys i mig dels suburbis. Sempre que algú de vosaltres m'ha comentat que heu perdut uns segons de les vostres valuoses vides en aquest catau de pusses esmaperdudes m'he sentit més orgullós que Nostre Senyor quan va veure que li sortia bé la multiplicació dels pans i els peixos.

Tanmateix, la capacitat de dir certes coses se m'ha escapçat força ara que em trobo envoltat de tants focs oberts. El temps que abans podia dedicar a pesar figues i a somiar amb el sexe dels àngels ara el tinc posat en temes massa fastidiosament irreals. Tant, que em veig incapacitat de referir-me amb la mateixa alegria d'abans al pa nostre de cada dia... i no es tracta de convertir els suburbis en corralines.

Així mor el bon salvatge. Ja veurem quina criatura endimoniada n'eixirà al final del camí. Fins aleshores, però, moltes gràcies a tots els qui algun moment heu ficat el nas pels suburbis i n'heu sortit vius.

A més veure

Finta

2009-03-10T16:37:00.002+01:00

"El perfeccionista redueix el seu món amb una vida austera. Si cal, és capaç de convertir l'atzar en un problema sense importància al costat dels problemes que es genera ell mateix. Qui no es veu amb cor de decebre's tampoc no es veu amb cor d'assumir el preu de la victòria, i per això hi ha tanta gent que fuig del que més estima.

La temptació de provocar-se una derrota a mida és una temptació bastant estesa. Una derrota ben justificada pot arribar a ser dolça. Hi ha una pau del fracassat. El fracassat pot dir que ha fet tot el que ha pogut, té el goig de contemplar el món amb serenitat. Pot tornar a mirar el món des dels ideals, des del seu terrible sentit de la justícia. Queda eximit de la lluita amb els altres i dels turments de la vanitat. No hi ha res com un bon premi de consolació i, si fos possible fer-se'l a mida, el més intel·ligent seria anar a buscar-lo directament".

Enric Vila, El nostre heroi, Josep Pla

Fa bo

2009-03-08T21:14:00.003+01:00

Foto: Cabyrus, Deviantart

"En aquella época yo trabajaba en una agencia de publicidad en Buenos Aires. En el hall de la misma, cuando uno entraba, podía leer una muy breve historia que estaba escrita en la pared. Era muy corta y clara, además de apócrifa. Contaba que un redactor publicitario, camino a su trabajo, atravesaba todas las mañanas Central Park y dejaba una moneda en el sombrero que un mendigo había puesto a sus pies, junto al cual había un cartel en el que se leía "soy ciego". Un día, rumbo a la agencia el redactor le dijo al ciego: hoy no te voy a dejar una moneda, hoy voy a escribir algo en tu cartel. Al atardecer, el redactor, al volver a cruzar el parque rumbo a casa, le preguntó al ciego cómo le había ido durante la jornada. "Ha sido increíble -le contestó-, me han llenado el sombrero de monedas; dime una cosa: ¿qué has puesto en el cartel?". "SOY CIEGO Y HOY COMIENZA LA PRIMAVERA", le contestó el redactor."

(del pròleg de Miguel Roig al llibre de Christian Salmon, Storytelling)

Dies que cauen

2009-03-07T02:42:00.002+01:00

Masses dies seguits sense dormir i l'esmaperdut se sent envellir amb cada cosa que fa. Perquè de coses en fa unes quantes, moltes per dir la veritat. Però no són prou significatives, intranscendents acabades. I les canes el fan vell abans d'hora i els ulls se li tornen grocs. El temps que no passa es perd car no s'aplaça i ja fa massa que ha perdut el costum de mastegar llimones. I si no és jove quan toca ser vell és perquè li ve de gust pagar un peatge per un port que potser no és el seu, o potser perquè és una manera de matar el temps abans de la primavera. El nom passa a ser un codi, les obres un pastitx i les idees, accidents. El temps que no passa es perd car no s'aplaça.

25 anys sense Cortázar

2009-02-13T12:02:00.006+01:00

Fa 25 anys es va morir l'home que mai envellia, de les mans llargues i que no sabia dir les erres, el cronopi insatisfet Julio Cortázar. Es va morir i ens va deixar la feina de trobar el Cel als que encara no han marxat de la sala de ball o als que, com jo, hi vam arribar després. Fa uns quants anys que vaig llegir Rayuela i, junt amb Els Miserables, és la novel•la que més m'ha trasbalsat i ofuscat positivament en el que porto d'existència.

Cortázar volia que Rayuela fos la novel•la total, definitiva, que li donés la volta al concepte tan postís de novel•la clàssica. Llegir-la preocupa i un cop acabada et fa desitjar no haver-la llegit. És com aquells interrogants que mai es plantegen i que quan sorgeixen et creen una nova forma de veure les coses força més inconvenient. En un dels seus relats més coneguts, Cortázar converteix a un virtuós saxista en un cul inquiet que ratlla la neurosi pel fet de perseguir alguna cosa que no sap què és. Quan aquesta obsessió esdevé una missió de vida la condemna que cau a sobre és del tamany d'un parell d'estanys d'Ivars... Tanmateix, i mirat des d'un prisma bonifaci, tranquilitza força saber que tenim alguna cosa a fer en aquest planeta que va més enllà del cicle biològic -encara que no sapiguem quina és-. Posats a pensar-hi, es tracta d'un interrogant que em sembla força més interessant que saber si Déu existeix o no i de la possibilitat que se'n deriva d'una vida després de la mort. I és que per Cortázar, el Cel s'ha de trobar a la Terra.

Us deixo unes ratlles que vaig escriure el primer cop que em vaig llegir Rayuela, fa una bona colla d'anys, a la ciutat on la boira campa lliure a l'hivern i la marinada no hi bufa a l'estiu, i que no hauria de llegir ningú que no s'hagi llegit abans la novel·la...

“¿Encontraría a la Maga?”, comença Rayuela. És aquesta frase el motiu de l’obra? És Rayuela la història d’una recerca? Al llarg del llibre sembla que ens ho estigui recordant contínuament. És la recerca de l’amor de la Maga? Però si ho és, perquè l’abandona? Potser podria semblar que és un amor que el crema i l’ha de rebutjar, però llavors la recerca és una fugida.
Però no és així. Al títol hi ha la pista que ens orienta, així com les contínues referències al llarg de la novel•la: la rayuela, des de la casella de la Terra a la del Cel, és el símbol d’on vol arribar l’intel•lectual Oliveira. Aspira a descobrir una nova visió de la condició humana, sense el convencionalisme de les paraules i les institucions que el mantenen subjugat en quant a individu.
En concret busca el Cel, nom amb que ell denomina el seu kibbutz particular, la zona on per fi sap que trobarà la comoditat. És l’espai que dóna sentit al caos i la busca. El centre és l’harmonia amb el món, la necessitat d’una conciliació amb la societat humana per donar sentit a la vida.
En la seva recerca baixa fins al límit, al fons de les coses, tan a París (amb l’aventura patètica de la clochard) com a Buenos Aires (al manicomi). Creu (Oliveira) que aquesta harmonia, la regeneració de l’home, no és llunyana, sinó que es troba dins de la societat. En l’escena culminant final, Cortázar ens deixa en l’ai al cor en acabar el llibre amb l’Horacio Oliveira enfilat dalt d’una finestra amb el propòsit de suïcidar-se. Però (segons crec) no ho fa. A l’últim instant s’adona de l’amor que sent cap a Traveler i Talita i decideix no llevar-se la vida. No salta, perquè descobreix que hi ha una força real per arribar al Cel, l’amor, en les seves diferents manifestacions: en l’apassionada vida sexual amb la Maga (de qui es distancia per por de ser absorvit pel Món Maga, quelcom que no comprèn), la voluntat a París d’anar a veure a l’hospital un ancià accidentat (que resultarà ser al capdavall Morelli, l’autor i gran teòric de la novel•la i que acapara les anotacions de la tercera part de Rayuela, De otros lados), la compassió per la histriònica cantant Berthe Trépat i, en el seu darrer extrem, l’aventura amb la clochard. En El lado de acá això es mostra en l’amistat, la fraternitat universal que trobem en el triangle Horacio-Talita-Traveler, en l’escena del tauló per la finestra. L’amor doncs, és el determinant de la única via que Horacio acaba descobrint.
Amor i llibertat és el que la Maga simbolitza; els murs que s’aixequen davant el kibbutz d’Oliveira (la vida quotidiana, amor, moral, política) per ella existeixen al seu gust. Així no és estrany que Oliveira afirmi que ella ja viu a aquest Cel i tampoc resulta estrany que sigui un boig qui millor sapigui jugar a la Rayuela del manicomi.
El caràcter fred i quasi inhumà d’Horaci en escenes com la mort del bebè Rocamadour, cau quan s’adona, arrel dels escassos moments en que s’ha apropat al Cel, que l’encontre és possible, i la recerca tenia sentit. L’amor, el sexe de la Maga, es la via de redempció. Horaci guanya i cau, i al mateix temps ressorgeix d’entre les cendres. Trobaria Oliveira a la Maga? Em fa l’efecte que al capítol 1 de Rayuela (que podria ser l’últim) ja l’ha començada a trobar, recolzat a la barana del Pont des Arts.

50 píndoles per entendre la crisi

2009-01-29T08:44:00.005+01:00

El lúcid economista Juan Torres López, a qui ja fa temps que segueixo la pista, fa uns dies que ha publicat una llista amb el que ell anomena "50 píndoles per entendre la crisi". Uns amics li van demanar un petit guió que per explicar l'actual conjuntura econòmica, i el bo d'en Juan Torres els hi va fer la següent relació en cinquanta punts. Esquemàtic, concís i clarificador:

El origen y el desarrollo de la crisis
1. La crisis se origina en Estados Unidos.
2. Para evitar que después del 11-S la economía se viniera abajo se bajaron mucho los tipos de interés.
3. Como al bajar los tipos de interés los bancos ganarían menos, buscaron la manera de no dejar de ganar.
4. Para ello se lanzaron a la búsqueda desesperada de clientes para sus préstamos y los daban cada vez más a familias con pocos recursos.
5. Los préstamos que daban (sobre todo los hipotecarios) eran muy arriesgados pero gracias a eso los podían dar a tipos de interés más altos.
6. Los bancos (y en general los inversores en los mercados financieros) no se guardan en un cajón los contratos de los préstamos que dan sino que los venden. Esa es una actividad llamada "titulización" que les permite cambiar papel por dinero líquido. Y a partir de ella nacen los "productos derivados", llamados así porque van naciendo, derivándose, unos de otros. Forman el corazón de las finanzas internacionales, como una gran pirámide invertida (porque de uno inicial surgen muchísimos más) que mueve billones de euros solo a partir del papel, sin riqueza productiva alguna detrás.
7. Los bancos hipotecarios estadounidenses vendían sus contratos hipotecarios a unos fondos de inversión que ellos mismos habían creado para tal fin. En realidad se los vendían a ellos mismos pero formalmente aparecían como si fueran otras empresas y eso les permitía que en sus balances el papel se sustituyera por dinero y así podían dar más créditos, que es lo que les proporciona rentabilidad.
8. Esos fondos de inversión vendían a su vez esos contratos a otros fondos, y estos a otros, y así esos contratos se fueron difundiendo por el sistema bancario internacional.
9. La inversión en esos contratos era muy rentable porque como respondían a hipotecas con tipos de interés más alto que el del mercado también podían dar más rentabilidad que la del mercado.
10. Para colmo, los bancos que originalmente vendían esas hipotecas trataron de disimular que eran muy arriesgadas. Para ello hacían "paquetes" en donde había unas buenas y otras malas. Y, además, contrataban a unas empresas especializadas (llamadas agencias de "rating") para que "evaluaran" si esos paquetes eran buenos o malos. Les pagaban por ello, así que esas empresas decían que, por supuesto, era de la mejor calidad financiera.
11. Pero era mentira.
12. Las familias empezaron a no pagar sus hipotecas y así, lo que antes era muy rentable para el banco ahora dejaba de tener valor.
13. Quienes habían comprado esas hipotecas o los paquetes que las contenían empiezan a tener que registrar las pérdidas patrimoniales correspondientes.
14. Fueron quebrando unos bancos detrás de otros.
15. El sistema bancario de USA y el de Reino Unido llegaron a la bancarrota y los demás le siguieron o están a punto de llegar a la misma situación.
16. Al ver los bancos que los demás estaban en tantos apuros y que ellos mismos tenían pérdidas muy grandes dejan de darse créditos unos a otros.
17. Cuando los bancos dejan de tener confianza y liquidez para prestar, el dinero empieza a no llegar a la economía real, a los empresarios y los consumidores.
18. La economía real no puede funcionar sin crédito (¿quién puede comprar un coche o una casa o casi cualquier cosa hoy día sin financiación?).
19. Las empresas empezaron a cerrar y a despedir trabajadores.
20. En mitad de ese proceso se produce otro fenómeno: los inversores que ven que las finanzas se han puesto feas para especular allí (que es lo que saben hacer) apuestan por invertir en otros mercados.
21. ¿En dónde? En los que tienen tendencia a subir los precios, como antes había pasado con el inmobiliario. Ahora lo harán en el del petróleo y en el alimentario.
22. La especulación en el mercado del petróleo subió estrepitosamente sus precios y la de los mercados alimentario también, provocando mucha más hambre y sufrimiento en los países más pobres.
23. Los efectos de la crisis financiera, de la subida del petróleo y del precio de los alimentos desató la descomunal crisis económica que estamos viviendo.

España
24. La situación española tiene algo de particular.

25. Los bancos y cajas españolas no habían adquirido grandes cantidades de hipotecas basura y de paquetes contaminados (aunque algunos sí).

26. Pero tenían otra basura: se dedicaron a financiar al sector inmobiliario y crearon una burbuja que ha explotado.

27. Solo de 2002 a 2008 pasaron de dar créditos por 700.000 millones de euros a 1,8 billones. Es imposible que ese aumento no haya ido acompañado de un incremento inmenso del riesgo, de la insolvencia y de la morosidad. Ahora empiezan a pagarlo y a tener los mismos efectos que los que acabo de mencionar a escala global.

Los Estados frente a la crisis
28. ¿Qué han hecho las autoridades?

29. En primer lugar, establecer las normas contables y financieras que permitieron que los bancos pudieran hacer todas las inversiones super arriesgadas que han hecho y que han provocado la debacle. Y, por supuesto, hacer la vista gorda cuando los peligros y los problemas empezaban a manifestarse sin remedio.

30. Cuando estos ya no se podían disimular dijeron que solo se trataba de una crisis limitada a las hipotecas y a Estados Unidos. Mintieron a la gente.

31. Luego empezaron a darle dinero a mansalva a los bancos (las multimillonarias "inyecciones de liquidez" de los bancos centrales) para que taparan el agujero y se siguieren prestando entre ellos y prestaran a la economía real.

32. Pero el agujero era tan grande que no arreglaron nada. Los bancos quebraban uno detrás de otro,

33. Propusieron que los bancos les vendieran los "activos tóxicos" (las hipotecas basura que habían ido difundiendo por la economía) pero no consiguieron nada porque estaban difuminados por todo el mundo y porque son de un valor gigantesco, prácticamente imposible de compensar.

34. La realidad es que toda la ayuda que han venido recibiendo los bancos la destinaban a compensar sus pérdida o a lavar la cara de sus balances. Algunos, incluso la dedicaron a repartir beneficios entre sus accionistas y directivos.

35. Los dirigentes de los países más poderosos se reunieron en Washington y en unas pocas horas aprobaron un documento vago y de generalizaciones en el que se daban algunos golpes de pecho y en el que fundamentalmente acordaron dos cosas: que iban a tomar medidas en los mercados financieros y que los gobiernos tenían barra libre para gastar lo que fuese necesario porque la crisis de la economía real se hacía ya muy grave.

36. De las medidas financieras nada se sabe pero sí han aprobado planes de gasto para tratar de que el paro y las quiebras de empresas no sigan aumentando.

El futuro
37. ¿Servirán de algo esas medidas?

38. Una cosa está clara: mientras no se curen las causas del cáncer éste seguirá avanzando. Ahora ya han caído muchos bancos. Seguirán cayendo los demás y después vendrá la caída de los fondos de inversión y de pensiones...

39. Los planes de gasto compensarán la pérdida de empleos pero su coste (que recaerá sobre los más débiles y sobre las generaciones futuras) será inmenso si no se cierra pronto la sangría.

40. Y, mientras tanto, los bancos siguen sin abrir el grifo de la financiación. Los gobiernos hacen como que se molestan con ellos pero aquí paz y después gloria. Es más, para dorarle la píldora le hacen rebajas fiscales vergonzosas e inmorales a los banqueros y grandes propietarios, como acaba de suceder en España.

Alternativas de progreso frente a la crisis
41. ¿Qué se debería hacer entonces?

42. Hay que tomar medidas urgentes como las siguientes: Evitar la sangría financiera interviniendo los bancos. Abrir inmediatamente el grifo de la financiación. Aumentar la cuantía de los planes de gasto (en particular poniendo capital fondos de financiación a disposición de las empresas que creen empleo) y procurar que no sea inversión despilfarrada (como la que están proponiendo en España algunos ayuntamientos en el plan del gobierno). Establecer impuestos extraordinarios en todos los países sobre las grandes fortunas, sobre los movimientos especulativos y los beneficios extraordinarios.

43.Y por supuesto también son imprescindibles otras medidas con carácter estructural y global: Nuevas normas que regulen y disciplinen las actividades financieras y garanticen la financiación para la actividad productiva. Entre ellas, control de los movimientos de capital, eliminación total de los paraísos fiscales, establecimiento de Impuestos internacionales, y creación de instituciones internacionales democráticas....

Más allá de la debacle financiera
44. Lo que hay detrás de la crisis es la especulación financiera que ha llegado a ser gigantesca y peligrosísima. Pero los capitales se han ido yendo a la esfera financiera especulativa porque allí tienen más rentabilidad relativa.

45. Hay que evitar que la especulación sea más rentable que la actividad que crea riqueza.

46. Para eso hay que penalizar la especulación y sus beneficios, extraordinarios pero letales para el resto de la economía, y hacer que los mercados reales sean más dinámicos y rentables. Y para que esto último sea posible es necesario que haya mucha más demanda y mucha mayor capacidad de compra: hay que subir los salarios reales. De hecho, fue su caída en los últimos años lo que disminuyó la demanda, y con ella las ventas, la producción y la rentabilidad.

Lo que hace falta para cambiar las cosas
47. Las medidas y políticas alternativas que acabo de señalar son perfectamente posibles y por supuesto necesarias pero no se podrán adoptar mientas que el poder esté en manos de los banqueros, de los grandes financieros y de los grandes propietarios.

48. Para que haya una economía diferente es necesario que los ciudadanos tengan el suficiente poder para asegurar que sus preferencias democráticamente expresadas se conviertan en decisiones. Lo que hoy día sucede es lo contrario: las preferencias de los ricos son las únicas que lo consiguen.

49. La crisis está mostrando el lado inmoral y criminal de muchas actividades financieras y económicas. Por la ganancia se permite todo. Hay billones euros para ayudar a los bancos y no unos pocos miles para evitar que cada día mueran 25.000 personas de hambre.

50. Las crisis seguirán produciéndose y con ellas el sufrimiento innecesario de millones de seres humanos si no logramos que lo inmoral sea inaceptable, si la ética del respeto a la vida y de la cooperación no se impone sobre la del beneficio. No sufrimos solo una crisis económica. No nos engañemos, es la crisis de un sistema social y económico, de nuestra civilización, de una humanidad que se ha pervertido a sí misma solo para que una minoría se harte de disfrutar y de ganar dinero.

Carlos Sentís

2009-01-26T11:04:00.003+01:00

Resulta que el degà dels periodistes catalans, Carlos Sentís, que ja compta amb 97 anys, avui serà condecorat pel Ministeri del Corbacho amb la Medalla al Mèrit del treball del Govern espanyol (ja compta amb la Creu de Sant Jordi, la Legió d'Honor francesa i el Premi Nacional de Periodisme). Per molts l'últim periodista franquista encara viu, Sentís va ser un home de Cambó tant durant la República com amb l'adveniment de la Guerra... si bé no va fer excessius escarafalls davant del triomf franquista. De la mateixa manera que Josep Pla, ha estat acusat d'espia de Franco durant la guerra -Eugeni de Xammar el va arribar a titllar de "rata de clavaguera dedicada a les feines més vils de l'espionatge per compte de l'enemic"- ha esperat al final de la seva vida per desmentir l'acusació, quan els seus acusadors ja fa temps que crien malves. Segons Sentís, la seva tasca en aquest sentit durant la guerra es va limitar a recollir informacions i fer escrits per als serveis d'informació organitzats per Cambó, partidari del bàndol rebel.

El franquisme no el va tractar gens malament. Va ser secretari de Sánchez-Mazas en el ministeri que el falangista va ocupar en el primer govern de Franco i als anys seixanta el van nomenar director de l'agència EFE. Monàrquic fins a la mèdula, durant la Transició va ser diputat d'UCD i un dels màxims artífexs del retorn de Tarradellas com a quart president de la Generalitat moderna.

Per una casual coincidència, avui també és el dia en que es compleixen setanta anys de l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona i Vilaweb ha aprofitat l'avinentesa per recordar-nos la crònica de la retirada republicana que Sentís va escriure en un llunyà 17 de febrer de 1939. Aquí en tenim un fragment:

"El propio periodista francés me da el último ejemplar del "Candide", semanario amigo de la España Nacional. En su primera página se lee: "Los últimos días de Cataluña", "Finis Cataloniae".
Pero, ¡por Dios!... Estos periodistas franceses no curarán nunca. Tras lo pintoresco, tras el afán de dramatizarlo todo, caen en el folletín más falso.
Señores, un poco de reflexión: Bueno, sí: "Los últimos días de Cataluña"... la de Companys... la de Negrín... ¡Perfecto! Pero Cataluña es algo más y algo más eterno que eso.
Eso no ha sido más que "The End", el cartelito de "Fin" de esta gigantesca ampliación de "Scarface" o de "El Imperio del Crimen".
Aquella Cataluña acabó; pero la Cataluña real, que diría vuestro y nuestro caro Charles Maurras, hoy, precisamente empieza a amanecer.

CARLOS SENTÍS
La Vanguardia, 17 de febrer de 1939

Les tres edats de l'abstencionista actiu

2008-12-18T20:26:00.005+01:00

Ja en tenia de raó el polític victorià Benjamin Disraeli quan deia que "esperant, esperant, tot acaba arribant".

Google Maps ha caçat el meu company de pis

2008-12-14T18:19:00.012+01:00

D'acord, això comença a fer por. Recordeu allò de l'Orwell de 1984? Una societat vigilada, tutel·lada, controlada, jutjada a tota hora per tot de càmeres que no et deixen mai de petja i etcètera, etcètera? Doncs bé, aquest estiu vaig tenir el privilegi de comprovar com a Londres ja n'existeix la versió Beta. Tant als carrers com a les empreses, la videovigilància hi era més present que l'Esperit Sant. A la feina, en incomptables ocasions em deixava la identificació al l'escriptori -no m'agrada portar coses penjant del coll- i en els meus anars i venirs per l'empresa sense identificació, goril·les amb corbata sorgien del no-res i m'engrapaven per l'espatlla, es donaven instruccions entre ells pel busca i només em deixaven en pau quan, després d'escortar-me fins l'escriptori, els mostrava la identificació. Al carrer era prou similar -fins i tot els carrerons més foscos i lúgubres tenen un mínim de quatre càmeres disposades a sorprendre't a la mínima que la bufeta et pugui dir prou-.

Les càmeres de seguretat a Barcelona comencen a implantar-se amb alegria. És bonic que la plaça George Orwell sigui la més ben dotada en aquest sentit, permetent a la gent amb poques idees fer analogies fàcils.

Ara bé, tot això són futileses. Res a veure amb el que s'aproxima. Ens observen. Google Maps o Google Earth són petits tastets per al públic en general. Els serveis cars, l'espionatge en directe, el paguen els millors postors.

Fins a finals d'any, visc entre el 20 i el 40 de Carreras Candi. El sagal amb rastes de la captura de pantalla és el meu company de pis, per cortesia de Google Maps en mode Street View.

Oh, amb la cara difuminada.

Manuel Fraga no repapieja

2008-12-11T16:10:00.004+01:00

Assassins de raons, de vides,
que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies
i que en la mort us persegueixin les nostres memòries.
Lluís Llach

Els partits nacionalistes haurien de "ser penjats" en alguna banda, segons l'inefable don Manuel Fraga Iribarne. Mentre l'estirabot de Joan Tardà ha ocupat la primera pàgina dels diaris de Madrid durant uns dies, és poc creïble que el comentari del polític gallec tingui massa repercussió. És una de les tantes altres gràcies que sol dir el senyor Fraga, com quan deia que els tancs hi són per mantenir la unitat d'Espanya. Qui som nosaltres per ficar-nos amb aquesta venerable relíquia del pleistocè, aquest colós que repapieja, que ens fa venir més pena que ganes de revenja? La resposta, és clar, és que som uns ignorants -els joves- i uns amnèsics amb bona voluntat -els més grans-. En ple debat sobre si haurien de ser investigats els crims del franquisme -així com les seves extensions més enllà de 1975-, deixar impunes personatges amb l'historial criminal de Don Manuel no és una mostra de concòrdia nacional. Més aviat ho és de traició envers els qui van sofrir els seus crims, dient-los-hi a cau d'orella que els afanys dels detinguts, exiliats, morts i torturats potser van ser actes heroics... però no van passar del rang d'anècdotes.

Fa uns anys el jutge Garzón s'atrevia a iniciar un procés contra Augusto Pinochet pels crims que havia comès durant el seu regnat del terror. Des d'Europa, es considerava que Xile era un país no suficientment madur com per enfrontar-se i encarar-se amb valentia amb els fantasmes del seu passat. Seria divertit que ara fos un jutge xilè qui iniciés un procés semblant contra don Manuel.

Llistat extret, d'aquí i d'allà, que conté les perles de la biografia de don Manuel Fraga Iribarne:

- Entre 1962 i 1969, com a Ministre d'Informació i Turisme de Franco:
1962 Repressió salvatge contra els miners asturians, amagada per la censura informativa de Fraga. A les dones dels miners les duen als quartels de la Guàrdia Civil, rapades al zero.
1962 Fraga impulsa una nova llei de premsa teòricament menys censora, però al 1966 es segresta l'ABC, es persegueix la revista Destino i es dinamita el rotatiu Madrid l'any 1968.
1966 Fraga amaga l'accident amb armes nuclears més greu de la història quan un B-52 nord-americà amb quatre bombes H s'estavella a la platja de Palomares a Almeria

- En aquesta època, com a membre del Consell de Ministres va ser còmplice de:
1962 La pena de mort per Jordi Conill, membre de Joventut Llibertària, commutada després de la pressió del futur papa Pau VI.
1963 La pena de mort de Julià Grimau, dirigent del Partit Comunista a la clandestinitat, per uns suposats crims comsesos durant la guerra. S'intenta simular un suïcidi llançant-lo des de dalt d'un edifici, però sobreviu i acaba sent executat.
1963 Les sentències de mort i d'execució dels anarquistes Francisco Granados i Joaquín Delgado.
1965 Les condemnes a mort dels activistes socials Raimundo Medrano i Eleuterio Sánchez.
1968 Procés contra 16 suposats membres d'ETA detinguts per l'assassinat del cap de la policia de Sant Sebastià, responsable de les tortures a desenes de persones. Sis penes de mort que acabarien commutades i 300 exiliats forçosos.
1969 Detenció de quatre estudiants acusats de repartir propaganda contra el règim. Un d'ells, Enrique Ruano, mor en caure des de dalt d'un edifici. Fraga organitza una campanya explicant que el jove tenia una certa tendència al suïcidi.

- Del 1975 al 1976, com a vicepresident i ministre de la Governació del govern d'Arias Navarro, després de la mort de Franco:
1976 El desallotjament d'una concentració a la catedral de Vitòria causa cinc morts, desentes de detinguts i torturats. Poc després se'n produeixen dues més, a Tarragona i Basauri Al respecte Fraga es vanta: "La calle es mía" i es nega a investigar cap de les morts. Al mateix any, complicitat del govern en els assassinats de Montejurra on tres persones són mortes per l'acció dels paramilitars mentre la guàrdia civil s'ho contempla passiva.

El somiatruites

2008-11-24T11:59:00.006+01:00

La insostenible lleugeresa dels transgènics

2008-11-21T00:12:00.008+01:00

La Vanguardia entrevistava ahir a la periodista francesa Marie Monique Robin, que els darrers tres anys ha estat investigant la famosa Monsanto, multinacional nord-americana líder en producció de transgènics. Resulta que hi ha molts dubtes sobre els efectes d'aquest tipus de productes sobre la salut. La periodista cita uns experiments que la mateixa Monsanto va realitzar en ratolins sans que havien consumit aquest tipus de productes... i que per obra i gràcia de la transgènia van acabar convertits en ratolins diabètics amb problemes de fetge. Pel que sembla, Espanya és l'únic Estat de la Unió Europea on es poden cultivar transgènics.

Tot plegat resulta d'allò més tranquilitzador. Com que un no és expert en ciències naturals, serà millor que em limiti a apuntar els efectes socials i econòmics que una aposta pels transgènics pot dur al nostre món. Segons el meu parer, alguns efectes perniciosos dels transgènics. Es diu que en última instància, i en la seva accepció més perversa, el boom dels transgènics ve a ser una segona "Revolució Verda", és a dir, un paquet tecnològic destinat a augmentar els rendiments -sobretot cerealítics- en la producció amb la finalitat bonhomiosa de disminuir la fam al món. Des del punt de vista d'un Mr. Scrooge és evident que els transgènics ofereixen múltiples possibilitats, però sostinc que des d'un punt de vista autènticament democràtic són un dels nous perills que amenacen la humanitat. Per pams:

1. En la vessant agrícola, els grans beneficiats d'aquest augment de la producció són els grans productors excedentaris. Què en faran sinó, amb els grans estocs de producció que no poden col·locar en el seu propi mercat? Envair-ne de foranis, a un preu rebaixat, provocant de passada l'agonia dels petits productors que observen impotents com no poden competir amb el preu d'aquests productes.

2. Els transgènics, com la revolució verda abans, aposten per l'eficiència en els cultius, accelerant la desaparició de les diferents varietats autòctones de cada producte.

3. Qui té la paella dels transgènics pel mànec són les corporacions internacionals amb seu als països del Nord. Tradicionalment, els productors utilitzaven una part de la collita per sembrar el cultiu de l'any següent. Ara bé, els transgènics no deixen llavor de reemplaç, són estèrils. Així, els petits productors entren en un cicle de dependència vers les multinacionals ja que es veuen obligats a seguir comprant-los-hi les llavors.

4. Des de posicions massa ben intencionades es diu que l'augment de la producció d'aliments que faciliten els transgènics pot ajudar a fer desaparèixer la misèria als països del Sud. Ara bé, si en l'actualitat els països pobres ja exporten més matèries primes de les que importen, realment és creïble que la seva situació millori amb els transgènics? Més aviat -podria pensar algú- els transgènics estan sent el mitjà a través del qual els països del Nord puguin mantenir a un preu regalat la base de matèries primes necessària pel seu creixement. La revolució dels transgènics podem dir que comparteix el mateix objectiu que la Revolució Verda que va començar a Mèxic als anys quaranta i que aviat es va estendre al món. Ara bé, el tret de sortida als primers fertilitzants, pesticides i herbicides químics va coincidir, de forma prou sospitosa, amb l'inici de l'extensió de la misèria arreu del Tercer Món. Igual que la fracassada Revolució Verda, els transgènics volen arreglar el panorama. Com deia aquell, éramos pocos y parió la abuela.

Deu mil esglais

2008-11-16T21:53:00.005+01:00

Els felins de tot el món no se'n saben avenir: el meu germà m'avisa que és la visita 9.999 del bloc, i com que sempre m'han agradat les xifres rodones, disparo el flaix:

La caputxeta curta de vista

2008-11-14T00:01:00.002+01:00

Nova aportació del meu germà petit després de la demolidora redacció sobre Ray Charles. Aquest cop, la professora de castellà ha tingut la temptadora idea d'encomanar-los-hi una sobre la Caputxeta Vermella. Us la transcric fidelment:

Esa famosa narración, también conocida bajo el nombre de “Caperucita Encarnada”, quizá es el cuento más conocido, juntamente con los Tres cerditos y alguno más, del mundo.

La historia tiene muchas versiones, la famosa es esta:

“Érase una vez había una niña, conocida como Caperucita Roja por su vestimenta repetitiva. Un día, llevó de comer a su abuelita, que estaba enferma. De camino, se encontró con el lobo (personaje socialmente marginado en todos los cuentos), que engaña a la caperucita, haciéndola ir por el camino más largo para llegar a casa de su abuela, y se viste con sus ropas, substituyéndola. Llega entonces la consentida Caperucita Roja, y empieza a hacerle preguntas incómodas al lobo, creyéndose que es su anciana abuela. Luego el lobo se la come, entra el cazador en la casa, mata al lobo y, de dentro suyo, salen la abuela y la Caperucita. Fin. Moraleja: No confies en los desconocidos”.

Se supone que muchos niños y niñas escarmentarán leyendo ese final feliz, pero en el cuento original (de título citado anteriormente), tanto la abuela como la caperucita mueren en la panza del lobo. La moraleja, pero, siempre es la misma, pues nunca es “usa gafas graduadas” ni nada por el estilo. Referente a ese cuento, creo que hay mucho de que hablar, aún.

Curs avançat de periodisme, by Terry Pratchett

2008-11-13T00:01:00.004+01:00

Consells bàsics per al bon periodista, segons l'hil·larant creador de l'absurda saga de fantasia Discworld, Terry Pratchett.

ENTREVISTAS

<La Regla Número Uno para las entrevistas (incluyendo a todo el mundo que me entrevista para la revista de su universidad, porque debo haber hecho cientos de esas cosas) debería ser:

Escribe una lista con tus preguntas principales para fijar las cosas en tu mente; Tírala; Empieza con la entrevista; Entonces ESCUCHA lo que te está diciendo el tipo en cuestión para poder seguir cualquier hilo interesante; Porque si no lo haces, lo que tienes es un test, no una entrevista.

Ufff... Esto me ocurre continuamente:

P: ¿De dónde sacaste la idea del Mundodisco?
R: Se la robé a un anciano que conocía y ahora he decidido contároslo todo.
P: ¿Cuál es tu personaje favorito?

Ufff...

Ventajas de haber sido periodista

Sí, Dave Gemmel y Neil Gaiman eran periodistas. Y Bob Shaw también. Y yo. Es un buen entrenamiento porque:

1) Cualquier tendencia hacia el bloqueo del escritor desaparece a las pocas semanas de empezar a trabajar con editores de noticias poco comprensivos.

2) Aprendes muy rápidamente la relación directa entre escribir y comer.

3) Coges una especie de estilo.

4) Te mueves por lugares interesantes.

5) Aprendes a editar mientras escribes, y tiendes a ser fiable con los plazos de entrega.

6) Acabas con la capacidad de pensar al teclado y reducir el mundo a ti mismo y el trabajo que tienes entre manos. Tienes que hacerlo para sobrevivir en un mundo de teléfonos que suenan y sub-editores que gritan.

Nada de esto hará que tengas talento o seas bueno, pero sí ayuda a que aproveches al máximo lo que tienes.

Font: http://dreamers.com/mundodisco/words.htm

Paul Krugman i el retorn dels heretges

2008-11-12T15:42:00.004+01:00

La periodista Naomi Klein ha estat una de les primeres en establir l'analogia segons la qual la caiguda del mur de Berlín va ser al comunisme el que la crisi financera mundial de l'actualitat és al neoliberalisme. De la mateixa manera que la fi del Bloc soviètic va suposar la decadència dels seus fonaments ideològics -per més que Marx s'hauria tallat les venes en contemplar l'exemple de fraternitat universal que era l'URSS-, la crisi actual ha suposat el descrèdit més absolut al personatge que en els darrers trenta anys ha estat el màxim profeta de l'economia de lliure mercat: Milton Friedman.

El fracàs de les teories del neoliberalisme s'havia fet palès fa temps. Llatinoamèrica n'és potser la millor prova: el Xile de Pinochet va ser el primer país en "vendre" l'economia nacional sota les directrius de l'Escola de Xicago. El corol·lari del procés és que en els darrers trenta anys els índexs de pobresa d'aquests països només han començat a reduir-se en el moment que dirigents populistes han decidit intervenir massivament en l'economia, començant per la nacionalització dels sectors estratègics. A escala global, el neoliberalisme ha empitjorat l'esquerda que separava el Nord del Sud i no ha fet res per pal·liar la pobresa global -en els darrers anys, el retrocés percentual de la pobresa a escala planetària és mèrit gairebé exclusiu de la Xina postcomunista.

En aquestes altures de la pel·lícula, el nou Nobel d'Economia s'ha apressat a enterrar a Milton Friedman. El mèrit de Paul Krugman és que el seu discurs no arrenca de l'agost de l'any passat, quan va començar la crisi de les subprime, sinó de fa vuit anys, quan George W. Bush va arribar a la presidència dels Estats Units i amb ell tot el seguici neocon, la minoria ultraconservadora del Partit Republicà fanàtica dels postulats de Friedman i Hayek. Neokeynesià convençut, afirma que enmig de la crisi dels anys 30 Keynes va ser el Martí Luter de l'època: partidari d'un Estat més intervencionista, partidari d'augmentar la despesa pública en temps de vaques magres per tal de reactivar l'economia. Segons Krugman, Keynes "aportava el rigor intel·lectual necessari per fer l'heretgia respectable". A la vegada, "si Keynes era Luter, Friedman era Ignasi de Loyola, el fundador dels jesuïtes". Igual que aquests, els abduïts friedmanites van abraonar-se en una contrarreforma que a finals del segle XX havia aconseguit una "àmplia, però incompleta, retirada de l'heretgia keynesiana". Però els heretges tornen, més forts que mai.

Just un any després de l'inici de la Gran Depressió, John Maynard Keynes va escriure: "ens hem ficat en un desordre colossal, hem comès enormes errors en el control d'una màquina delicada el funcionament de la qual no comprenem". Ara, un any després de la crisi financera actual, Krugman aposta per un nou sistema financer mundial. La seva, segurament serà una opinió que serà tinguda en compte en la reunió -que serà el preàmbul d'una altra reunió, llavors potser sí, més seriosa- d'aquest cap de setmana a Washington. En temps de la Gran Depressió va caldre esperar una dècada i una guerra mundial descartar el laissez-faire a Bretton Woods. Veurem quan temps tardarà el capitalisme per salvar-se de la desfeta. La factura, és clar, la pagaran els innocents.

Per entendre millor la crisi

2008-10-04T19:47:00.005+01:00

Brillant gag què explica en set minuts de què va la part més mediàtica de la crisi de marres. Hi ha frases impagables com ara que l'especulador afirmi que la culpa de la crisi no és d'aquells que van revendre les hipoteques subprime, sinó d'aquells que precisament van denunciar aquesta pràctica l'agost de l'any passat.

Me'n vaig a Londres

2008-06-19T11:15:00.002+01:00

Doncs sí. Aquest estiu no em tocarà passar-me'l sota el sol de justíca que cau entre les pomeres, ni entre les restes momificades d'un esquirol bizantí en alguna excavació oblidada. No, enguany toca gaudir d'una altra varietat d'aire condicionat embotellat, aquest cop però, des d'un bloc de pisos competitiu de Londres.

La cosa promet. Fa temps que no practico l'anglès i això potser no és el millor capital per anar a treballar a un mitjà de comunicació doncs això, anglès. Prò ca barret, en temps de guerra tota trinxera és bona i defensarem el pabelló més enllà del continent, a l'altre cantó del Canal -de la Mànega s'entén, no d'Urgell-.

L'expedició a Londres l'entenc com una redempció. Qui sap si acabarà amb una extremaunció. El cas és que si estàs llegint aquestes ratlles i es dóna la casualitat que tu també faràs cap a la Pèrfida aquest estiu, no dubtis en comentar-m'ho i quedem per fer una pinta. I si tens sort, encara et faré una truita de patates, que en terra pagana, val el seu pes or.

Terribas: “L'èxit serà no poder distingir qui de tots ha guanyat la partida”

2008-05-28T19:30:00.003+01:00

Transcric literalment la peça de Tribuna.cat que resumeix el magnífic article que la increïble Mònica Terribas va publicar ahir a l'Avui. (Darrerament el bloc s'actualitza poc, per no dir gens, i quan ho fa, ho fa amb préstecs com aquest. Quan surti de l'espiral de despropòstis en què estic immers espero regenerar i redissenyar aquesta finestra suburbial...)

Mònica Terribas publica avui un eloqüent, senzill i, per tant, fantàstic article al diari Avui. Fent teoria i superant la crítica banal de sobretaula amb bons i dolents, la doctora en Periodisme retrata la societat catalana amb agudesa i demana, precisament, que aprenguem a sumar esforços sense buscar victòries personals, i això va per tots ja que sembla ser el vici nacional, potser fins i tot global. "Obsessionats a demostrar que som més bons que els altres, perdem el temps desmereixent un esforç que no és nostre, i així restem, tant que estem oblidant com se suma. Ni en la política, ni en l'empresa, ni en l'economia, ni en la recerca universitària, ni en els mitjans de comunicació [sumem]", diu Terribas.
"Hem substituït els processos de col·laboració mútua, per processos d'individualització, governats pels rèdits a curt termini. Només ens concentrem a guanyar petites batalles que ens permeten explicar petites victòries, però aquestes batalles no tenen una mirada llarga en l'horitzó, no són futur", afegeix i continua imparable, "El perill d'aquesta dinàmica és que acabem convençuts que som una societat mesquina, immersa en una realitat política i comunicativa que viu de cremar les naus. Però aquest és el mirall públic, el que ens arriba, però sortosament existeix la tensió creativa, potser més invisible, menys notòria, en molts àmbits" (...) "milers de persones estan tipes que l'ànsia de poder, d'instaurar una única manera de veure les coses, de creure que el que pensem és el que toca pensar i que només nosaltres sabem el que convé al país, s'hagi convertit en un vici".
"Cap on va Catalunya?", pregunta i respon brillant la periodista, "Cap a la mediocritat i la paralització si no aturem aquesta espiral. I per aturar-la, només cal que assumim el nostre compromís individual, que no ha de ser amb ningú més que amb la societat, amb la suma dels interessos dels qui viuen amb nosaltres i que actuen, no només en funció dels seus objectius particulars, sinó amb un sentit de responsabilitat collectiva. L'èxit serà no poder distingir qui de tots ha guanyat la partida".

El Roto i la Guerra del Francès

2008-05-07T19:09:00.001+01:00

Genial!

Quan los reys viuen felissos plányeu als pobles

2008-04-20T18:04:00.003+01:00

Del XIX al XXI les guerres mundials i la caiguda del mur de Berlín han posat fi a una de les modes més sensacionals de les dues passades centúries: la de reflexionar i buscar explicacions als canvis històrics, a buscar-ne les causes i a teoritzar sobre perquè caram es produeixen les revolucions. Llegint el llibre de Gerard Horta, Cos i revolució, m'he topat amb la següent reflexió sobre la flama que recorria el món:

La idea revolucionaria condensada en lo cervell del home baix la pressió d'un sentiment de justicia, es la dinamita més poderosa que jamay puga coneixe la humanitat.

La llibertat y la autoritat son los dos diferents platets d'unas mateixas balansas. No pot, donchs, pujar l'una que no baixi l'altra. [...]

Quan los reys viuen felissos plányeu als pobles.

Tot poder determina una tiranía, tota tiranía engendra una revolució. No s'acabarán, donchs, las revolucions, mentres subsisteixin poders.

Ab los reys, qui més hi fa més hi pert.

La Tramontana, 14-VII-1889

El què vulguis sentir

2008-04-18T11:10:00.003+01:00

Un dels vídeos més vistos de la història del Youtube és un curt sobre una història que tots coneixem massa bé, ja sigui perquè en un moment o en un altre hem representat algun dels seus personatges.

La batalla de Watergate

2008-03-25T22:41:00.004+01:00

L’escàndol del Watergate és un dels episodis més coneguts de la confrontació entre el poder polític i una premsa suposadament lliure. L’investigació que va seguir a la detenció dels cinc individus que el 17 de juny de 1972 van infiltrar-se a la seu del Comitè Electoral del Partit Demòcrata a l’Hotel Watergate va ser un dels màxims exponents de la funció d’una premsa entesa com un “recurs dels ciutadans contra l’abús dels poders”.
El Watergate es produeix en un context, el dels anys seixanta i setanta , en què la Casa Blanca es veia obligada a admetre el fracàs a Indoxina, pressionada per una opinió pública que bevia en primer lloc d’uns mass media oposats a “qualsevol ingerència per part del govern federal” . Segons el periodista Raul Sohr, si el The Washington Post “no hagués ostentat la cultura de la independència i de la investigació a tota ultrança”, recolzant als reporters que destaparien el cas, Karl Bernstein i Bob Woodward, “no haurien pogut arribar fins al moll de l’os de l’escàndol Watergate” .
Això va ser possible pel recolzament que els investigadors van rebre de l’editora del diari, Katharine Graham, que afirmava que “preferia lidiar amb el poder polític abans que enfrontar-se amb els seus reporters”. Per l’editora, l’escàndol va descobrir un “ús generalitat i indiscriminat del poder i de l’autoritat per part d’una administració inclinada al secret i la mentida, amb una sorprenent falta de respecte per les limitacions normals de la política democràtica” pel que el paper del diari en l’afer era “senzillament informar” .
Graham va extreure tres lliçons del Watergate que poden ser enteses com els tres pilars de la premsa entesa com a quart poder: 1) “Vam veure fins a quin punt és important una premsa lliure, preparada i energètica”; 2) “Vam veure fins a quin punt el govern té el poder de revelar nomes el què vol” i 3) vam tornar a aprendre com n’és d’important per un diari que pugui mantenir el secret de les seves fonts”.
Després d’una aferrissada lluita en que el Post va rebre importants atacs per part del govern, la justícia va donar la raó al rotatiu i va forçar la dimissió del president Nixon davant l’exigència que fes entrega de les cintes enregistrades on hi constava llur participació en l’empresa d’espionatge il·legal.

Tanmateix, la idealització del cas Watergate com a paradigma de la funció pública del quart poder s’ha posat en entredit per autors com Noam Chomsky, que afirma que l’escàndol “és un exemple perfecte del servilisme de la premsa envers el poder”. Chomsky denuncia que paral•lelament al Watergate, es va dur a terme el programa COINTELPRO de l’FBI.
Força més pervers que el Watergate, consistia en una conspiració política contra els moviments socialistes, feministes i de negres en què de forma sistemàtica van ser violats els drets constitucionals de milers de persones pel sol fet de ser activistes. El programa va sortir a la llum l'any 1971 quan un grup d'activistes va fer-se amb dossiers de l'FBI i els van trametre a la premsa, on amb prou feines el programa va tenir ressò. Un any després s'anunciava que es posava fi al COINTELPRO sense més explicacions.
Al seu cantó, el Watergate es queda quasi com una anècdota. Una anècdota que, a diferència del programa COINTELPRO, va tenir un immens impacte en els mitjans degut, segons Chomsky, pel fet que "una meitat del poder polític dels EUA va colisionar contra l’altra meitat”.
I el mite del quart poder com a veu dels sense veu va esmicolar-se en mil bocins.

Ray Charles vist pel meu germà

2008-03-01T23:25:00.005+01:00

Hi ha fenomens que no sóc capaç d'explicar i desafien completament l'adeena, l'estat de Kansas i el mateix Darwin. Us deixo una redacció que el meu germà, de 12 anys, ha fet per l'institut sobre el mític Ray Charles.

La història del pianista cec Ray Charles

Fa temps, un noi negre que acabaria donant deu toms a l’Elvis Presley, va tenir la mala sort de néixer al sud dels Estats Units, al 1930. Per si fos poc, el noi, era cec, i si en aquell temps miraven els negres com nosaltres veiem un caníbal passejant pel carrer, tot apuntava a que el Ray no tingués res per fer a la vida. Però no va ser així, ja que la seva mare, que cobrava molt poc sou, li va ensenyar que a la vida, tot es injust, i sent negre, durant molts anys només veuria injustícia i hauria d’estar preparat per afrontar-ho. A la poca edat, Ray Charles Robinson, va presenciar la mort del seu germà petit, que es va negar a dins d’un cubell de fer bugada (sona tant ridícul com ofegar-se a la banyera però tot i això, és una mica desagradable que et passi), i ell pensant-se que era un joc (si a mi em demana auxili el meu germà que em diu que s’ofega a la banyera, jo no m’ho empasso) no va fer-hi res, i així es va sentir culpable i al cap d’un temps, per malaltia o pel trauma que va tenir es va tornar cec.

Se'n va anar a tocar el piano, ja que un vell de la tribu li’n va ensenyar, i gràcies a aquest padrí tant simpàtic oblidat a la memòria, del qual ningú en sap el nom, en Ray Robinson, es va canviar el nom per Ray Charles, que va viatjar per arreu tocant el piano. Així va conèixer un noia la mar de maca, es va casar i va tenir dos fillets la mar de cucos. Va tenir diferents companyies que li gravessin els discos, i tot i que en una que tenia hi feia grans amistats, el molt mercenari va decidir anar a la que pagava més. Per desgràcia, es va convertir en un drogaddicte, i cada dia, es ficava no se quants quilos de heroïna. Com que no tenia cap novia per allí es va lligar a la solista del grup i també la va aficionar al hobby de drogar-se. Així, en Ray va anar cantant i tocant. Tocava moltes peces de gospel (espirituals negres) amb lletra diferent (com si ara ens fiquéssim a cantar una hossana amb una lletra del Bustamante) i així va rebre moltes queixes. Ell era d’una zona del sud d’Estats Units anomenada Geòrgia, i allí hi havia molta discriminació de raça; quan el Ray va voler anar allí a tocar (que és on es fa més diners), es va trobar molta gent indignada, que li deien: <Ets un venut, meló!!!>, cosa que va fer que reflexionés i anul·lés el seu concert al Bell Auditorium d'Augusta, on hauria guanyat més diners que el Ronaldinho fent propaganda de raspalls de dents. Així, al cap d’un temps, va lluitar contra la discriminació. Però va passar que el Ray va ser detingut per drogar-se, però com que era ric va subornar als guardies. Més tard, es va assabentar de la mort per sobredosi de la solista amb la qual va tenir un rotllo. Quan Ray va baixar de l’avió en un dels viatges, el va agafar la policia i el van portar a un centre per que deixés l’heroïna. Va patir molt i va somiar en la mort del seu germanet, i va imaginar-se la seva mare dient-li: <Ray, t’has sabut valdre per tu mateix, però t’has convertit en un “lisiau”! Promet que deixaras de ser’ho!>. I així, en Ray Charles va deixar de ser un fumat, va tenir una vida molt feliç amb la seva dona i els seus fillets, es va morir al 2004 i se’n va fer una pel·lícula.

Comentari de la profe, que és valenciana: Si s’hagués posat un kg d'heroïna s’hauria mort amb la primera dosi, meló!

Nens

2008-02-29T16:56:00.003+01:00

Estava remenant entre els hits que s'han multiplicat del no res d'ençà la lletania de la nena del Rajoy (n'hi ha de genials!) i he trobat aquest vídeo. En un to sensacionalista i segurament tendenciós el vídeo es pregunta si els nens i les nenes destrossats per les bombes i la metralla durant la II Guerra del Golf votarien al Partit Popular a les properes eleccions del 9 de març.

Si en faig difusió és perquè en la voràgine de la informació dels temps actuals no hi ha temps per pair i discernir el gra de la palla i, sobretot, no hi ha temps per memoritzar i recordar els esdeveniments que ens són contemporanis. O el que és el mateix, fins a quin punt som capaços de copsar les repulsives conseqüències de la violència.

És evident qui més ha patit el despropòsit de la guerra d'ocupació i de les seves seqüeles actuals és la població civil, i dins d'aquesta, els col·lectius històricament desemparats: dones, vells i nens que sobreviuen com poden enmig de la pobresa. El vídeo no aporta res de nou. Només serveix per recordar perquè hi ha tants milers de persones al món que ens odien.

El Tercer Home

2008-02-25T18:38:00.002+01:00

Obra mestra inqüestionable, el Tercer Home retrata un món que surt d’una convulsió estrident, i que lluita per retornar a ser el d’abans. La narració es centra en un escriptor nordamericà mediocre de novel·les de l’Oest, Holly Martins (Joseph Cotten) que arriba a la Viena de la postguerra dividida en quatre jurisdiccions militars, per tal de treballar en una empresa farmacèutica dirigida per un amic de la infància, Harry Lime (Orson Welles).

A la seva arribada se li comunica la mort del seu amic en circumstàncies misterioses. Coneixerà aviat la nòvia de Harry, de la qual se n’enamorarà ràpidament, i junts investigaran els últims dies de Harry, fent la sensacional descoberta que el seu vell amic continua viu i que, oh, sorpresa!, ara en realitat és un criminal arribista. Aprofitant-se de l’escassetat de penicil·lina de Viena, Lime ha establert una xarxa encarregada de robar-ne als hospitals militars. Després d'adulterar-la, la vèn als mateixos pacients necessitats que, lluny de curar-se, pateixen els terribles efectes del medicament estrafet.

Podríem estar d’acord que, de la mateixa manera que Shakespeare, cada obra on participa de forma activa Orson Welles (dirigeix Carol Reed, sí, però és evident que sota la batuta del film hi ha la batuta d’aquest geni que és Welles, amb unes analogies tècniques i argumentals amb Ciutadà Kane d’altra banda massa sorprenents) adopta un leit motiv particular. Si en el film en què Welles interpretava el gran magnat de la premsa, Charles Foster Kane, el motiu de fons era l’elegia d’una infància aturada de socarrel, al Tercer Home el motiu es situa en el territori ètic. Concretament, en l’absoluta amoralitat del personatge de Welles i l’abominació que provoquen llurs actes. Són fruits d’una època, per suposat, que ha oblidat la raó de ser dels éssers humans a partir del moment en que l’escala d’observació ha passat de l’individu o del petit grup a les grans concentracions de gent. La massa és anònima i aliena al jo, aquest fet és el que explica l’absoluta manca de remordiments de Harry Lime quan explica la raó dels seus actes al seu amic des de dalt de la nòria.

Aquest excés d’individualisme per part del personatge que centra tota la pel·lícula inclús en els plans en que no hi surt present (en aquest sentit el títol està realment ben trobat, ja que és el tercer home qui ocupa les atribulacions de tots els personatges: de l’amic, a la nòvia, passant pel comandant britànic i els seus propis còmplices) és el que li retreu el personatge que en principi és el fil conductor de la història, l’escriptor mediocre intepretat per Joseph Cotten. Lime ha viscut suposadament la guerra a l’Europa de l’Est i viu, des del cantó de l’ocupació soviètica, enriquint-se gràcies a l’oportunitat del mercat negre. No massa lluny se sap dels experiments macabres que els nazis van realitzar en éssers humans com a conillets d’índies als camps d’extermini. La frivolitat de la vida humana del desconegut, així com la frivolitat de les xifres que quan passen a multiplicar-se deixen de poder ser comprensibles per l’home comú, expliquen l’actitud de Lime, però també la conscendència de la seva nòvia en no denunciar-lo. Però l’amic de Lime, l’escriptor, no ha viscut la barbàrie de la guerra i davant la realitat despullada optarà per esdevenir el botxí del seu amic.

Així doncs, El tercer home és una història de fatalitats i passions i sobretot de reivindicació dels drets dels éssers humans. I al mateix temps també és una obra mestra que ens va deixar una de les millors interpretacions de Welles, del potser massa enfarinat Cotten, i seqüències inoblidables de la història del cinema com la que Holly Martins descobreix qui és el “tercer home”, al llindar d’un portal, amb el gat als seus peus, l'escena del sainet de la nòria o la frenètica persecució pel clavegueram vienès, per no parlar de l'impressionant pla final en què la noia passa de llarg un Cotten que l'espera i l'observa recolzat al cotxe que l'ha de dur de retorna a l'aeroport.

Un any dels Suburbis!

2008-02-23T12:50:00.002+01:00

Els suburbis estan de bonanova. No només tenen un any (aproximat) sinó que gaudeixen d'un bon estat de salut, de visites i d'entrades, la qual cosa omple d'alegria a la família nord-vietnamita de la imatge. Mil gràcies als que no teniu res millor què fer que passar-vos de tant en tant per aquí, ja que és per vosaltres que això encara tira. La república del Bon Salvatge és cada dia més a prop. No defallim!

Les categories del bloc

2008-02-23T12:26:00.004+01:00

I el setè dia Déu descansà, però el sisè, feu dissabte. I heus ací que avui tocava passar la mopa pel bloc. En el temps que hom diria "nabucodonosor" tres vegades he classificat el fins ara cafarnaüm d'entrades en les següents categories (que sant Siminitri vulgui com definitives):

- Com a casa enlloc: Actualitat sobre el nostre país (i, tangencialment, sobre el nostre Estat).

- Món foll: Actualitat internacional.

- Distopia 451: Anàlisi de la contemporaneïtat des del barroc món de les idees.

- Annals republicans: Història.

- El tresor de Rackham el Roig: Entrades de cultura i de narracions per l'ocasió.

- Habitus: Secció costumista del bloc.

- Reliquiari ateu: Continguts relacionats amb l'herència o la crosta religiosa de la nostra societat.

- Mitjans de confusió: Cop d'ull crític envers els mitjans de comunicació.

- Vis còmica: Els meus intents -infructuosos- de fer tires còmiques.

- Òpera bufa: Calaix de sastre amb andròmines i cabòries d'arreu.

- Perles coaxials: Recomanacions genials trobades a la xarxa.

- Abecé del bloc: Entrades explicades a explicar què són i què pretenen aquests suburbis.

Apunts per una biografia de José Ignacio Llorens

2008-02-20T20:56:00.010+01:00

Candidat pel Partit Popular de Lleida a les eleccions del 9 de març

- és el de la dreta, òbviament -

Sota el sol despietat d'un matí d'agost, a la ja antiga seu del PP de Lleida, Jordi Montanya formalitzava la seva renúncia davant de la premsa com a president de la formació popular a la capital del Segre. Ho feia sol com un mussol, sense el recolzament de cap company de partit i amb l'única companyia dels mitjans i del cap de premsa del partit.

Un cas trist el de Montanya. Passava per ser l'home fort de Piqué a Lleida. El descrèdit i la posterior -obligada- autodefenestració del seu tutor polític l'havia acabat arrossegant. Els creixents aires de radicalització procedents de la calle Génova volien apostar fort a les eleccions del 9 de març: volien mobilitzar el seu electorat més ranci i cavernícola, el de la caspa, la pandereta i la gomina a la vegada, el que estableix un pont màgic entre la pijería pepera i els nostàlgics del franquisme.

Amb Montanya decapitat, era l'hora del retorn de l'Home. Es diu José Ignacio Llorens, i en absolut és un desconegut en el món de la política a Lleida. Amb un llarg currículum polític a Madrid i a Barcelona, la mà negra d'Acebes creia que l'aureòla Llorens era el personatge ideal per recuperar el diputat que Montanya va perdre el 14 de març de 2004 per 300 vots.

Procedent del sector "búnquer" d'Alianza Popular, Llorens té l'honor de ser considerat el màxim exponent de l'antipiquerisme a Catalunya des del 2003 -"Piqué vol ser el Maragall del PP", deia-, l'historiador J.B. Culla en recull un seguit de vivències que diuen bastant del personatge:

"Vuelta atrás en las ideas, pero también en las personas, como lo prueba el cabeza de lista por Lleida, el amigo de Vidal-Quadras, el señor José Ignacio Llorens, quien ya ocupaba idéntico puesto en 1982, en los apolillados tiempos de la Alianza Popular de Manuel Fraga y Miguel Ángel Planas. Todo un carácter, el de Llorens: la noche del 6 de junio de 1993, creyéndose vencedores de los comicios generales -els darrers que guanyaria Felipe González-, él y numerosos correligionarios se presentaron muy excitados en el Gobierno Civil ilerdense con ánimo de asumir el poder a la brava entre vivas a Franco y saludos en brazo en alto; el 18 de diciembre de 2004, durante el último y tumultuoso congreso del PP de Lleida, el mismo Llorens trató de agredir a Josep Piqué, lo que impidieron diversos militantes...".

Drets i deures

2008-02-16T18:06:00.003+01:00

Clic per ampliar

Perseguint descobrir

2008-02-12T19:35:00.000+01:00

El contrari de descobrir és perseguir. El perseguidor sap que busca alguna cosa, encara que no sapigui el què. Un descobridor, en canvi, pot descobrir per sorpresa.
Així, perseguir és més antipàtic. Hi ha gent que es passa la vida buscant el significat de la vida, i quan l'està a punt de trobar, es mor. Igualment, hi ha gent que té tanta por de no perdre el temps que gasta el temps pensant en galimaties per no perdre'l. Qui persegueix, per definició, és un desgraciat.
Els descobridors, en canvi, no busquen, troben. Són la gent més feliç del món. Als llocs més inhospitats, als indrets més inesperats, a la dutxa, a la boca del metro, al somier de molles rovellades de la parenta. Troben grans minúcies i petites felicitats. I en el saber fer de cada dia, en tenen prou amb una culleradeta de sucre al cafè.

El diable va de TDT (i 2)

2008-02-10T19:59:00.002+01:00

A ulls dels analistes progres que veuen El último samurai al seu mp4 mentre es fan una truita a les fines herbes i per l’orella esquerra escolten l’últim butlletí informatiu de Catalunya Informació –que prèviament s’han descarregat d’internet-, resulta verament inexplicable el fet que els telespectadors no apostin en massa per la millora de la quantitat i la qualitat que ofereix la TDT. Potser, amb excepció de les pel·lícules (per això ja hi ha el dvd), hi ha la possibilitat que la gent no cerqui els mèrits de la televisió quan s’asseu davant la petita pantalla, sinó més aviat els demèrits. En d’altres paraules, qui sap si un 90% de persones només busquen una forma senzilla d’evasió de la realitat; per això van igual de bé vuit canals en analògic com quaranta en digital.

No obstant, encara que l’euro no entusiasmi, tothom acaba fent servir l’euro. En aquest sentit, resulta evident que una reconfiguració del camp de la multimèdia està en marxa. La particular forma d’adjudicació de llicències de la TDT a l’Estat espanyol determinarà la consolidació d’alguns grups i l’extinció d’altres mitjans de comunicació. Enlloc de seguir el model nord-americà d’adjudicació de llicències a partir de l’existència d’una emissora analògica prèvia, el model de repartiment de les regalies de la TDT des dels organismes competents ha tendit a beneficiar abans que res els grans grups: primer atorgant a cadenes generalistes entre quatre i sis canals digitals quan ja tenen prou feines per mantenir un o dos canals en analògic i, segon, discriminant mitjans de comunicació de llarga història en benefici d’un grup mediàtic amic que pugui sortir a última hora. Els desajustos davant d’aquesta situació són nombrosos i potser ens hauríem de preguntar fins a quin punt no estem erosionant encara més la llibertat d’expressió (nosaltres afegíriem, corporativa) d’aquesta societat democràtica en la què vivim.

En aquest sentit, el redisseny de l’espai televisiu és inevitable. Per il·lustrar la problemàtica, ens podríem centrar en les terres de Lleida on els darrers anys tan el grup Segre com La Mañana han tret el seu respectiu canal analògic. En el ball del repartiment de llicències de la TDT, el multiplex de quatre canals destinat a la província ha anat a raure íntegrament al grup Segre, pel que s’obligarà al canal de La Mañana a tancar la paradeta pròximament. Aquest, és un fenomen únicament comprensible si la decisió s’hagués près per subhasta pública i no per decisió d’un organisme públic que almenys teòricament ha de vetllar per la redistribució d’interessos entre els diferents actors en concurs.

Així doncs, les cadenes sense llicència digital estan condemnades a morir quan es produeixi l’apagada analògica. Ens trobem en un escenari en el que ens hauríem de preguntar si no constisteix en això el mètode de censura sofisticada del segle XXI. Per sortir dels circuïts preestablerts, haurem de recórrer a la pirateria televisiva, a l’estil de la pel·lícula Riders of the storm, en que un grup de veterans del Vietnam que sobrevolaven amb la seva avioneta atrotinada els Estats Units, emetent una emissora de televisió clandestina mentre eren perseguits per caces del Pentàgon?

Segurament el futur no pinta tan negre. No es deu trobar massa lluny el dia que podrem veure els matins del Cuní a la pantalla del microones mentre escalfem un boniato, a la tapa de la rentadora mentre centrifuguem mitges foradades, al revers dels quadres, als coixins de punta i a les portades dels llibres que ens preguntin a quants graus cremen els llibres. Per aleshores, però, serà molt probable que televisió, ràdio i internet siguin ja el mateix. Si la TDT s’envia per telèfon, passa per un router i el router passa per l’ordinador, un endemà on La televisió dels anarquistes escurats es pugui emetre per la xarxa potser no és tan surrealista. Amb pocs mitjans es podrà fer tele per internet, sí, però llavors qui sap si el perill serà una xarxa amb censura, control i dominis restringits.

El diable va de TDT (1)

2008-02-08T19:50:00.001+01:00

Aquí us deixo la primera part d'un articlet que vaig escriure l'any passat sobre la TDT. Realment no en tenia ni idea de què anava el tema fa un any, i segueixo igual. Si és que en el periodisme es pot aplicar aquella gran màxima de vet a saber quin literat del XIX (Chesterton potser?) que deia que el periodisme és la legitimació per parlar de qualsevol tema invertint-hi només trenta minutets del teu temps.

Una revolució virtual

El 3 d’abril de 2010 marcarà la fita a partir de la qual totes les emissions de televisió es passaran a realitzar mitjançant tècniques digitals. Els profetes geek del tercer mil·leni estan expectants de les possibilitats que la Televisió Digital Terrestre (TDT d’ara en endavant) ens oferirà als telespectadors de forma exclusiva d’aquí tres anys. Els avantatges de la TDT es poden reunir en tres aspectes:

1) A Espanya, curiosament, els qui en aquest moment ja tenen accés als canals digitals gaudeixen d’una qualitat d’emissió semblant a la de la senyal analògica, per no dir pitjor,. Malgrat això, ens diuen que quan es generalitzi el model digital la qualitat de la imatge televisiva serà comparable a la d’un DVD, gràcies al fet que el pas al codi binari permetrà que la senyal sigui molt més immune a les interferències. Al seu cantó, la senyal analògica serà equiparable a una vella cinta VHS reutilitzada ininterrompudament des del 1990.

2) Dels tres factors que els apòstols de la TDT ens diuen que canviaran les nostres vides, el que més notarem serà l’augment de les emissores en un mateix espai radioelèctric. Si abans només es podia dur la senyal d’una cadena per canal UHF, els multiplexes permeten ara poder transmetre entre sis i cinc senyals de cadena per canal, permetent que on abans s’hi rebien vuit canals analògics ara n’arribin quaranta de digitals.

3) El tercer factor és més metafísic i difícil de comprendre. S’afirma que la TDT permetrà la interactivitat entre emissor i receptor del producte televisiu, malgrat que no s’especifica de quina manera, i crea lògics malentesos. Interactivitat implica per a l’espectador rebre, però també transmetre, pel que podríem concloure que la TDT permetrà un succedani digital i televesiu del Tria la teva aventura. També hi ha la possibilitat que amb aital misteriós concepte amaguin que el públic de la TDT podrà accedir a noves i sofisticades formes de publicitat que deixarien caduc el model SMS, convertint la tele en un mercat del dilluns, o el que és el mateix, en una Tienda en Casa per ordinador, que a més t’oferiria programació televisiva (espais de descans entre els blocs publicitaris).

El pas a l’era digital va començar a l’Estat el novembre del 2005 quan alguns dels canals analògics van començar a emetre també en digital. Malgrat que la fi dels canals analògics locals i autonòmics està prevista pel 2007, i el de les cadenes generalistes al 2010, no sembla percebre’s un entusiasme encomanadís entre els consumidors d’hores de televisió per tal d’adaptar els aparells receptors a la nova era. Potser és pel model de televisió per barba que impera a les llars domèstiques espanyoles, o perquè ningú pensa ja invertir un cèntim a la tele, o perquè entre d’altres coses el consumidor no hoolligan inclou en la definició de l’aparell la gratuïtat dels seus continguts, o pel gust amb el què les televisions analògiques estan assaborint els seus últims moments, untant-se amb l’increment dels ingressos per una publicitat que sempre es relaciona amb l’alta audiència (impossible d’assolir amb el model digital)... El que és evident és que ningú sembla apostar decididament per la TDT, amb l’excepció de la classe política i de la indústria electrònica que feia temps necessitava el seu particular Pearl Harbour; el pas d’un sistema de televisió a un altre és, a la indústria electrónica d’equips de producció i difusió, el que en el seu temps devia ser per la indústria barretinera el pas al barret d’ala curta.

Potser caldria preguntar-se si realment les cadenes digitals que ja s’emeten poden ajudar-nos a explicar aquest poc interès per la TDT. Una ràpida mirada a aquests canals ens posarà ràpidament en situació. Lluny d’oferir-nos continguts novedosos, d’alta qualitat i amb un nivell d’interactivitat metafísic, ens trobem, per exemple, que Televisió de Catalunya (de la mateixa manera que Antena 3) omple la parrella amb sèries de ficció com Els Joves, Starsky i Hutch o Dallas, terriblement valorades en el seu moment (i encara ara restem acèrrims incondicionals d’aquestes reposicions mítiques). Ara bé, si es pretén fer la televisió del futur amb productes de la primeria dels vuitanta és evident que ja podem plegar: és la conclusió d’un públic passota que no s’interessa en massa per aquesta oferta i, el que és pitjor, també la d’una publicitat que se sent discriminada a la TDT davant la falta d’audiència.

L'altra cara del Bícing

2008-02-06T20:37:00.001+01:00

El primer reportatge que hem fet al Taller de Tele. La qualitat del mateix és un xic deficient -fixeu-vos en la "taca" que apareix a l'stand up- i el so, pel camí de la compressió, ha quedat absolutament distorsionat.

Tanmateix aquestes lletanies tècniques no han de desmerèixer la càrrega de fons del reportatge: la precària situació dels treballadors del Bicing. Contractats sota un conveni de publicitat, quan en realitat hauria de ser de transport, mal pagats, desprotegits de la guàrdia urbana i sense el material suficient per fer la seva feina, l'empresa que els contracta és ni més ni menys que la Clearchannel nord-americana.

Formigues

2008-02-05T15:56:00.001+01:00

La última vegada que veus a una persona, en vida em refereixo, rarament és com hauries desitjat que fos. Recordes que vas passar pel seu costat li vas dir hola, com va i adéu i vas desaparèixer. I al cap d’un mes et diuen que ja no hi és. També passa que la idea de mort l’entenem com un procés, més lent o més ràpid, que t’arrabassa poc a poc la vida. Sempre relacionem la mort amb el dolor –físic i psíquic- i amb la derrota després d’una guerra per mantenir el més valuós que tenim. Això és així perquè la vida és la cosa més valuosa que tenim i que pugui desaparèixer en un instant és quelcom que sempre ens ha de corprendre. Alguns diran que aquesta reflexió és estúpida. Quan camines pel tros i, sense fixar-t’hi, aixafes una formiga i la mates a l’instant, la formiga no ha tingut temps ni de plantejar-se la seva mort. Però no podem concebre el fet de ser nosaltres les formigues, o el que ens envolten, i que qualsevol ens pugui aixafar en una mil·lèssima part de segon sense donar-nos temps a concebre el nostre final. I tanmateix, és ben bé així: al cap d’un mes, et diuen que ja no hi és.

Pel Ruben, que a banda de saber-se tots els pobles de més de mil habitants del planeta, era un dels personatges més autèntics de la facultat de Lletres de la UdL.

Els guionistes dels capellans

2008-02-03T00:51:00.002+01:00

Des que tinc ús de raó (o més aviat des que l'he perdut) l'instint m'obliga a que quan tinc un llapis a la mà he de fer un gargot. Quan no era més que un mocós de metre vint i em tocava el dubtós honor d'escriure a la pissarra la data del dia, 3 de febrer de 1993, sempre havia de rematar la jugada amb una creació en guix, preferentment antropomorfa, que solia generar hil·laritat, expectació i rebuig a parts iguals entre el públic que contemplava l'operació.

Tant és així que he decidit que de tant en tant aprofitaré aquesta desviació per anar penjant caricatures, tires còmiques i demés. No cal dir que la idea m'ha vingut pul·lulant per la reserva espiritual d'un dels llamàntols marxistes més genuïns del Rif que porta fent aquest tipus de coses molt temps i, dit sigui de passada, fent-ho massa bé pel meu gust.

El tema d'estrena, els deliris de la cúria eclesiàstica.

La utilitat social del futur Felip VI

2008-02-02T21:40:00.001+01:00

Sis mesos després de la publicació a tots els mitjans de comunicació de la caricatura amb còpula reial més famosa de tots els temps (amb o sense censura a les parts del cos més estratègiques), el comitè de deontologia del bloc ofereix un petit anàlisi del cas de la portada d'El Jueves.

La setmana del 18 al 24 de juliol la revista satírica El Jueves va aprofitar la proposta del govern del xec nadó per construir una portada on els hereus a la Corona apareixien caricaturitzats representant una escena sexual tendra, però també explícita. Els dibuixants, a través de l’humor, van convertir als Prínceps d’Astúries (de forma consabuda abstencionistes en matèria de treball) en treballadors al servei de les Espanyes; tot plegat per aprofitar la recompensa econòmica que el Govern socialista havia promès oferir per un nounat (el famós xec nadó). La portada, després de ser publicitada a l’opinió pública per la telebrossa, va escandalitzar als sectors més monàrquics de la societat espanyola i el jutge del Olmo en va ordenar el segrest de tots els exemplars de la publicació per haver atacat -suposadament- el prestigi de la màxima institució política de l’Estat, la monarquia. A aquest esdeveniment el succeïria una sanció de sis mil euros als dibuixants després que el jutge de l’Audiència Nacional, José María Vázquez Honrubia, considerés que la portada ultrapassava un límit infranquejable com suposadament és menyscabre “el prestigi de la casa reial”.

El diagnòstic:

Les injúries han de ser tractades per igual pel Codi Penal espanyol i el tema és que no tothom és igual davant la llei en aquesta rebregada pell de brau. És inadmissible que en una societat democràtica es mantinguin privilegiats que gaudeixin dels mateixos drets que el comú de mortals, però només hagin de complir amb certs deures. Amb l’Església, la monarquia és l’últim reducte de l’Antic Règim que s’ha salvat de l’esporga de la revolució liberal del vuit-cents.

L’argument utilitzat pel jutge és falaç. El motiu de la condemna es va deure a que es van ultrapassar “límits infranquejables”, que en aquest context i si fem d’hermeneutes improvisats entendrem que es refereix a un atac a les institucions públiques. L’atac, doncs, és intolerable perquè és a la institució monàrquica, i no perquè sigui un atac als drets d’imatge de dos persones que responen als noms de Felip de Borbó i Letizia Ortiz; és des d'aquest prisma que hem d'analitzar l'afer. La incongruència està servida.
D’entrada, i abans d’aquest afer indigestiu, comprendríem que una crítica destructiva i despietada contra la monarquia a través dels mitjans seria una acció que generaria la crispació i la confrontació de l’opinió pública espanyola, s’enervarien les ànimes i s’exalçarien vells odis falsament entrerrats. I resulta que tot això és un bluf. Una supèrbia estafa. El que realment ofèn no és més que ingeniosa postal caricaturesca dirigida a un públic que espera això, caricatures satíriques. I mentrestant, les andanades que es puguin fer contra la monarquia des de tribunes públiques amb falses ínfules d’objectivitat -com poden ser la cadena COPE- són, pecata minuta, pets de monja (mai més ben dit).

Per últim, com que l’argument del jutge en la sentència condemnatòria no és la violació dels drets d’imatge dels Prínceps d’Astúries, sinó l’atac a la institució monàrquica, el que aquí ha de prevaldre en qualsevol cas és el principi de llibertat d’expressió. Altrament, podem enfollir comprovant que fa més de 150 anys, coincidint amb la Gloriosa i la I República, els germans Bécquer van publicar amb tota la llibertat del món un llibre que, entre l'escatologia, la sàtira i la pornografia, es mofava a base de bé de la monarquia, amb escenes bastant més explícites i contundents que la innocent portada d’El Jueves. Què ha passat en aquests 150 anys? (pregunta retòrica la resposta de la qual potser fins i tot endevinem).

Si ens faltava algun paràgraf per confirmar-nos com n’estem d’alterats en paràmetres d'evolució històrica, el jutge Del Olmo ens va ajudar a comprendre que per més que les dècades vagin passant, en realitat mai ens hem mogut d’on érem. I és que la mesura del segrest de tots els exemplars d’El Jueves, així com l’exigència als autors a entregar el motlle de la portada (¿!¿?!) ens situa a una postal del barroc castellà.

D'infart de miocardi

2008-01-22T19:07:00.001+01:00

HAHAHAHAHAAHAHAH

Aquests italians estan boigs

2008-01-06T18:34:00.001+01:00

Europa i Itàlia

Em faré l'europeu, çò és, el suec, i faré veure que això dels italians no té res a veure amb nosaltres. Nogensmenys!

Dedicat a l'amant de la vida contemplativa. No, no és l'Espartac Peran.

El David Irving de la Casa Blanca

2008-01-03T12:54:00.001+01:00

- Cliqueu la imatge per ampliar -

El retorn del nacionalcatolicisme

2007-12-31T21:58:00.001+01:00

Aquesta darrera legislatura amb Zapatero al govern estatal hem assistit a un dels sainets que més recorden que ens trobem en un Estat anòmal on la modernitat encara no ha acabat d’atracar al port. La força de pressió dels sectors més cavernaris de l’Església catòlica ha dut a omplir els carrers de manifestants contra les mesures progressistes del govern en matèria de família i divorcis. El vel de vergonya que des de la transició cap aquí semblava dur a sobre l’apostòlica i romana resulta que ja fa temps que ha caigut i per fi el nacionalcatolicisme ha pogut tornar a manifestar-se amb tota la seva glòria divina. Les funestes figures dels cardenals i bisbes beneint a les masses i encoleritzant-les contra el govern, més l’efervescència reaccionària que des dels púlpits de la COPE passa per l’escorxador qualsevol cosa que soni a homosexual, català o antifranquista, són símptomes evidents que la bèstia per fi s’ha alliberat.

Zapatero, temerós d’un altre Bienni Negre, s’ha deixat la pell per donar a l’Església el què és del Cèsar. Lluny de prosseguir el què hauria estat normal en els verals d’un estat modern, el govern del PSOE ha posat la marxa endarrera en el camí cap a l'Estat laic i ha elevat fins al 0’7% la part de pastís que l’Església es pot endur anualment dels pressupostos de l’Estat.

No obstant això, aquesta baixada de pantalons no sembla haver tingut cap efecte en el clima de relacions govern-Església, segons es pot comprovar de les últimes declaracions del púgil Rouco Varela. En un arravatament de trempera, l’home en porpra ha arribat a afirmar que les mesures del govern estant provocant una involució en els drets humans a Espanya(!). I per increïble que pugui semblar, qui ho denuncia és una institució com l’eclesiàstica, amb una història que s’ha escrit a contradirecció dels drets humans. La inquisició, l’aferrament al dogma de fe, la seva estreta vinculació als feixismes la van convertir fins fa molt poc en l’enemiga número u de les conquestes democràtiques i en drets bàsics. No és cap casualitat que no sigui fins després de la II Guerra Mundial que es consolidi la democràcia cristiana; fins aleshores era la corrent més marginal i heretge d’una Església autoritària que trobaria en l’assimilació als feixismes la seva mort prematura. O això semblava, perquè ara reneix de les seves cendres.

I mentrestant, l’Església catalana què fa? On són els Vidal i Barraquer i els Abats Escarré? Morts i ben enterrats, a jutjar pel silenci dels actuals bisbes catalans. És evident que no se senten còmodes amb els vents reaccionaris que bufen a Madrid, però ni a sottovoce s’atreveixen a obrir la boca. És el preu del càrrec de cardenal per Martínez-Sistach. Ara bé, el flamant arquebisbe de Barcelona, tant profilàctic a l’hora de ficar-se amb la Conferència Episcopal Espanyola, no dubta en criticar el programa de Televisió de Catalunya Polònia per la versió sacrílega que dijous passat van fer dels Pastorets. No tenen res millor a fer mentre els seus correligionaris desfilen per Madrid.

Per mantenir-los un xic més ocupats estaria bé que un bon advocat pleitegés contra Roma per totes les lletres que el catolicisme va estrafer de cançons del setanta i vuitanta a major glòria de l'Altíssim.

Per Nadal, cada rei al seu corral

2007-12-28T01:52:00.002+01:00

Clic per ampliar.

El lector de La Vanguardia mai sap què li espera a la portada del dia de Nadal.

Anomia

2007-12-24T22:22:00.000+01:00

Entre la palla, l'agulla. Secció de web 2.0 a la web d'El País. La perla, un articlet de Rafael Granero Chulbi sobre la pèrdua de tots els referents racionals que va aportar la Il·lustració davant l'avenç de la revolució homogeneïtzadora de les masses. El corol·lari de tot plegat és una societat què es vol comportar igual, vol pensar de la mateixa manera, i persegueix uns mateixos objectius que la resta del ramat. És una societat gregària que tira cada cop més a tot allò que és pràctic, a l'eficiència econòmica, i en menor mesura a l'eficàcia, i, al mateix temps és una societat que torna a girar-se cap a les supersticions i als fantasmes de l'Antic Règim. El neoliberalisme com un dels últims graons de l'anomia social. Com escriu Granero Chulbi:

Durkheim advirtió que el mercado, el exceso de oferta (clave para el capital) y las relaciones fabriles (en la sociedad de finales del XIX a inicios del XX) provocarían la anomia social (en tanto que desaparición de un determinado nomos o ley: la ley moral). Anomia determinada tanto por una sobreabundancia de la oferta de bienes de consumo (que sólo persiste en tanto que el capital infla artificialmente el deseo de consumo para su propio beneficio) como por una destrucción de las regulaciones sociales anteriores a la modernidad. [...]

La gravedad de lo que hoy acontece estriba en que la anomia ha dejado de ser un mero producto de una determinada cultura social y económica, como lo fue a inicios del siglo pasado, para pasar a ser la estrategia básica de una derivación de esa cultura (la cultura del llamado capitalismo impaciente, en palabras de Richard Sennet: desregulación es su leitmotiv, su concepto insignia) y que la utiliza para su violenta imposición urbi et orbi.

Ya no es que si actuamos de una determinada manera caeremos en la anomia, es que si no nos convertimos voluntariamente en anómicos seremos excluidos de la sociedad capitalista, de toda ella. La racionalidad de la Modernidad Ilustrada buscaba la autonomía (aquel que se dicta las leyes) del ser humano contra la heteronomía (aquel que se rige por leyes de otro) dictada por la Religión y el Mito. Hoy, y ante la contradicción que la racionalidad de la cultura del capitalismo impaciente genera en un ser social y político, como lo es persona por naturaleza, por la doble imposibilidad de dejar de serlo y de poder habitar otra cultura, hay que estar extremadamente formado e instruido en el humanismo para no ser seducido por la religión o el mito. Irónicamente, estudiar sólo ciencias nos puede arrojar en los brazos de los enemigos de la Modernidad.

Censura a l'IEI

2007-12-21T09:20:00.002+01:00

Extreta de http://www.carles-santos.com/

Ens escandalitzem que en d'altres latituds muntin saraus quan ens dediquem a fer caricatures de profetes exclusius posats a kamikazes, però ens sembla d'allò més normal que per proposar una manifestació artística entorn els límits de la religió cristiana els representants genuïns de les institucions hagin de fer acte d'aparició a través de la censura. Ull viu, que n'hi ha que fins i tot posen bombes en defensa dels drets d'imatge del Crist redemptor.

Alguna cosa no rutlla quan en un estat laic que curiosament segueix finançant -en una lògica d'Antic Règim- l'Església es practica la censura sobre els temes que aporten noves visions a les formes clàssiques de concebre els símbols religiosos, ja que d'això únicament es tracta. L'última a portació en aquesta espiral genuïna de despropòsits és la de l'Institut d'Estudis Ilerdencs que ha emplaçat al pianista i foll artista Carles Santos a retirar la seva exposició titulada amb el magnífic nom de Crits de Crist al Crist de crits.

Les imatges de l'exposició mostren la zona zero que el cristianisme va deixar darrera el dogma: la sexualitat i l'escatologia -categories degradants de l'ésser humà- ara relacionats ni més ni menys amb els signes religiosos. Entre les imatges escandalitzants hi ha un Jesucrist amb corones d'espines petonejat a voluntat, jocs amb crucifixes als talons de les senyores -quina creu!, que diria aquell- o el relleu d'un altre crucifixe que s'insinua sota uns calçotets.

En algun moment alguns van perdre el camí pel que respecta al què ha de prevaldre, si la forma o el contingut. La idea d'un Jesucrist que pogués tenir una amant o que dugués alguna espècie de tapacues és quelcom tan heretge que de vegades cal agrair no trobar-nos uns segles enrere i gaudir de l'escalfor d'una bona pira aixecada per l'ocasió.

Les venes obertes de Llatinoamèrica

2007-12-08T12:06:00.001+01:00

La regla de tres és el principi sil·logístic més brutal de la història de la humanitat (aforisme). Çò és, si quan en circumstàncies en què la meva vida és feliç i despreocupada l'activitat redactora en aquest bloc és talment relaxada, quan vaig de bòlit en temps d'examens o d'altres situacions extenuants el bloc, fidel reflex de la psique malalta de l'individu, també treu fum (sil·logisme).

La qüestió és que últimament, com que és temps de calamarsa, no paro de llegir qualsevol cosa que em caigui a les mans (a excepció dels apunts de Règim Jurídic de la Informació, clar). I així, com aquell qui no vol la cosa, el miner descregut va descobrint autèntiques meravelles com la que aquí relato.

Mapa de Llatinoamèrica realitzat per Arnoldos Fiorentinus al segle XVI

En clau de mite i de gran història que es mou al compàs de centúries, Eduardo Galeano construeix a Las venas abiertas de América Latina el que és la crònica de la tragèdia més tragicòmica mai vista. D'una banda, Galeano narra amb posat d'escriptor total com la metròpoli espanyola va tiranitzar la població indígena, estrafent-ne els seus propis trets identitaris i d'organització humana, destruint lògiques d'adaptació al medi que es basaven en la complementarietat de les comunitats a través dels diferents nivells ecològics, reduint-los a la carn de canó a la mita i a les haciendas. Una història terrible de mares que assassinaven els seus propis fills abans que fossin reclutats pels espanyols.

D'altra banda, la trempera de Galeano com a bon historiador que entén d'ironies dramàtiques vol explicar als indígenes actuals el per què de tot plegat. El per què de les massacres, de les humiliacions, de l'esclavatge. I el motiu no és altre que per inflar de suficients capitals Europa com per fer l'acumulació primitiva de capital per engegar el sistema capitalista al Vell Món. Misteris de la ciència, la paradoxa irrisòria, però, mostra com no van ser els qui explotaven els indis a les mines els qui van treure més profit de l'explotació colonial. Al contrari, com més metall preciós va ser dut a Europa per la Monarquia Hispànica, més aquesta es va consolidar com la nova perifèria d'Europa, creant-s'hi un superàvit de nobles i rendistes que no feien sinó comprar les manufactures i les espècies de l'exterior, enfonsant tot l'entramat industrial castellà.

Ja de per si és una història macabra. Però explicada per Galeano, el relat es fa autèntic i esdevé un d'aquests contes màgics que, malgrat ser terribles, encandilen per vet a saber quin malefici. Una cita, agafada a la babalà per acabar.

"Los turistas adoran fotografiar a los indígenas del altiplano vestidos con sus ropas típicas. Pero ignoran que la actual vestimenta indígena fue impuesta por Carlos III a finales del siglo XVIII. Los trajes femeninos que los españoles obligaron a usar a los indígenas eran calcados de los vestidos regionales de las labradoras extremeñas, andaluzas y vascas, y otro tanto ocurre con el peinado de las indias, raya al medio, impuesto por el virrey Toledo. No sucede lo mismo, en cambio, con el consumo de coca, que no nació con los españoles; ya existía en tiempos de los incas. La coca se distribuía, sin embargo, con mesura; el gobierno incaico la monopolizaba y sólo permitía su uso con fines rituales o para el duro trabajo en las minas. Los españoles estimularon agudamente el consumo de coca. Era un espléndido negocio. En el siglo XVI se gastaba tanto en Potosí, en ropa europea para los opresores como en coca para los oprimidos. [...] La Iglesia extraía impuestos a la droga. El inca Garcilaso de la Vega nos dice, en sus "cometarios reales", que la mayor parte de la renta del obispo y de los canónigos y demás ministro sde la iglesia del Cuzco provenía de los diezmos sobre la coca, y que el transporte y la venta de este producto enriquecían a muchos españoles. [...] A esta altura del siglo veinte, los indígenas de Potosí continúan masticando coca para matar el hambre y matarse y siguen quemándose las tripas con alcohol puro. Son las estériles revanchas de los condenados. En las minas bolivianas, los obreros llaman todavía mita a su salario".

Moll de boca

2007-12-07T16:46:00.001+01:00

Aviat, el ridícul més esperat de la història.

Notes aïllades sobre un poble en diàspora

2007-12-05T18:56:00.001+01:00

Els jueus en la diàspora medieval van viure la seva edat d'or a la Península Ibèrica sota domini musulmà mentre els que es trobaven a França i Anglaterra eren ferotjament perseguits pels cristians.

***

En general pot afirmar-se que els jueus van gaudir de prosperitat a les zones dominades pels musulmans ... Als regnes cristians van rebre un tracte molt desigual: hi va haver moments en què van acaparar el comerç i les finances ... i en d'altres van ser massacrats, perseguits i expulsats.

***

En temps de les Croades hi va haver jueus que van tornar a Palestina, però no per mòbils religiosos o amb intencions de restaurar el regne d'Israel, sinó per motius comercials.

***

En les negociacions a les Nacions Unides sobre la creació de l'Estat d'Israel els països àrabs s'hi van oposar argumentant que "el món esdevindria un manicomi si tots els pobles desplaçats de la Història tractessin ara de retornar a les terres dels seus avantpassats; més encara: que la població autòctona de Palestina no tenia cap motiu per pagar per les persecucions seculars del món cristià contra els israelites i, menys encara, pel genocidi nazi.

***

Al 1896, un periodista austrohúngar anomenat Theodor Herzl publica Der Judenstaat després de l'afer Dreyfuss. El llibre clama per crear un Estat jueu a Palestina on els descendents d'Abraham poguessin sentir-s'hi segurs. Com escriuria temps després l'historiador jueu Eric Hobsbawm, "més li hauria valgut quedar-se a la Neue Freie Presse en qualitat de columnista estrella" que posar-se a fer d'ideòleg del futur estat israelià. "Si fem l'experiment mental d'imaginar que el somni de Herzl es fa realitat i que tots els jueus acabem en un petit Estat territorial independent, en què s'hi exclou dels plens drets de ciutadania a tots aquells que no siguin fills de mare jueva, veurem com seria això de nefast per a la resta de la humanitat, i inclús per al mateix poble jueu".

Font: El laberinto de Palestina, de David Solar

Un periodisme al servei de la societat

2007-12-05T12:34:00.001+01:00

JOSEP MARIA HUERTAS CLAVERIA (1939-2007)

“Com d’interessant podria ser una història plena de ducs, reis i batalles, i una altra més quotidiana, a base d’esforços i de sacrificis, basada en aquest poble anònim treballador les reivindicacions dels quals omplen a Alemanya pàgines apassionants d’una història sovint desconeguda”. La cita es va escriure en un moment, els anys setanta, en què per fi es consolidava la història social predicada des dels anys trenta pels màxims predicadors de l’Escola dels Annales i des de la historiografia marxista. Aviat Catalunya va ser un dels primers ports d’aquesta nova concepció total d’entendre la història, entre d’altres coses gràcies a les ànsies eclèctiques d’un historiador del país, Jaume Vicens Vives, i de la curiositat d’un historiador francès anomenat Pierre Vilar envers les causes del primerenc desenvolupament industrial del Principat.

Però l’autor de la cita no és un historiador. O almenys no d’entrada, si bé va dedicar uns quants llibres a la història de la seva professió, el periodisme, al nostre país. Qui clama per una història de la gent del carrer, de les seves pors i misèries contra la història positivista dels fets i de les batalletes és Josep Maria Huertas Claveria, una de les icones del periodisme de la Transició. La curiositat voraç per tot allò relatiu al temps pretèrit de Huertas obeeix a una màxima que en el seu moment ja va formular el mateix pare dels Annales, Marc Bloch: el recurs a la història amb la finalitat d’entendre i interpretar el present, i preveure el futur. Amb aquest entusiasme per comprendre la societat del moment, la dels últims anys del franquisme, i en concret la situació del moviment obrer a l’Estat, Huertas assistiria a una exposició sobre el moviment obrer alemany des del segon Reich fins a la República de Weimar i n’extreu les conclusions aplicables al nostre cas.

En conseqüència, Huertas no va dubtar en guanyar-se enemics i en fer-se empresonar per poder fer de sense veu dels col·lectius que no podien expressar-se —que a les acaballes del franquisme seguien sent molts. És el cas dels treballadors del Born —just abans que fossin desplaçats a Mercabarna— de qui va recollir la reclamació històrica de treballar en torns de matí i tarda enlloc de tarda i de nit. De resultes, Huertas en va recollir una protesta oficial del sindicat vertical i una bronca del director del Correo Catalán.

Es podria dir que Huertas va ser un fanàtic creient —i soldat— de la finalitat social del periodista, però seríem incauts sinó anéssim més enllà i afirméssim que el que el periodista perseguia en el fons era la finalitat social de la mateixa persona dins de la família humana. La màxima, que podria semblar grandiloqüent, es desprèn no només dels temes que persegueix en els seus reportatges, sinó del tractament mateix del gènere periodístic, estrafent a voluntat entrevistes, reportatges i cròniques al servei de la causa. Un bon exemple d’això, és la reacció d’horror del periodista quan reflexiona sobre una entrevista a quatre farmacèutics: “és difícil que algú es trobi amb uns graduats que posin en dubte la utilitat social de la seva professió. Sens dubte, aquest és el cas dels farmacèutics. [...] Per a què servim si, sovint, no fem servir els nostres coneixements?”.

Tot plegat arranjat d’una curiositat periodística cap al passat que el faria investigar sobre la presència del general Tito a Catalunya durant la Guerra Civil o seguir les passes dels grans homes que han bregat en el seu moment pel benestar social, com Patrice Lumumba, entrevistant al que havia estat el seu millor amic, un diplomàtic espanyol posat a poeta.

La seva mort produïda al mes de març d’enguany ha suposat la pèrdua d’una de les veus més crítiques del periodisme, alhora que una de les més constructives. En una conjuntura històrica en què les visions de profunditat i la recerca de la “utilitat social” de les persones no sembla trobar-se a l’ordre del dia dels mitjans, el llegat de Huertas és la torxa que des dels arxius i biblioteques ha d’il·luminar a tots aquells que creiem, d’alguna manera, que el periodisme és alguna cosa més que picar notes de premsa.

I d'Independent

2007-11-26T06:48:00.001+01:00

Això és una portada, què caram.

I, d'informat i d'ignorant

2007-11-25T20:11:00.001+01:00

""Deixo els nens a l'escola nou dies de cada deu. Em toca aguntar-los tres cops al mes, quan vénen a casa, però no és tan terrible. Els empenys dins la sala i connectes la televisió. És com rentar la roba: entafores la roba bruta i tanques la tapa de cop."

Senyora Bowles.

"Dóna a la gent concursos que puguin guanyar recordant la lletra de les cançons més populars. [...] Farceix-los de fets fins que no puguin més però se sentin excel·lentment informats. Així els semblarà que pensen, tindran la sensació que es mouen sense que realment es moguin gens. I seran feliços."

Capità Beatty

Fahrenheit 451, Ray Bradbury

Entrevista pòstuma a Malcolm X

2007-11-23T15:05:00.001+01:00

Peça que vaig preparar per ser llegida a un programa pilot sobre història d'un company torrat anomenat Heinstaaglen. Em va comentar que havia pensat dedicar una secció a entrevistar un personatge històric en un exercici total d'entrevista ficció. Després de reunir totes les cites del Malcolm X que vaig trobar, la cosa va quedar així:

Des de fa uns anys molts de vostès venen lluitant pels drets civils dels afroamericans: Luther King, Du Bois, Marcus Garvey fa uns anys... creu que la situació ha millorat pels negres als Estats Units?

Avui en dia, el negre segueix sent la carn de canó del blanc. El negre és el que dedica el seu temps, la seva suor i el seu esforç perquè el blanc pugui estar comfortable a casa seva veient la televisió. Avui en dia, és impensable que si ets de color puguis ocupar un càrrec de responsabilitat. Algú creu que es permetria a un negre ser cap de policia o jutge? Perquè hi ha tants pocs blancs a les presons? Ara per ara, la situació pel moviment no ha canviat en tot el segle. Avui en dia, és impossible que el president dels Estats Units sigui negre.

Quin és el principal obstacle que han de superar els afroamericans per assolir la igualtat de drets civils?

Àmerica té un problema molt seriós. No només Amèrica, sinó que el nostre poble té un problema molt seriós. El problema d’Amèrica som nosaltres. Nosaltres som el seu problema. La única raó del problema és que no ens vol aquí. Vol que siguem invisibles, que fabriquem els seus automòvils, que netejem els seus carrers i que enviem els nostres fills a la guerra, però no vol que siguem persones, no vol que pensem i ens organitzem. Amèrica s’horroritza davant la idea que ens emancipem sobre la base de prendre el control de les nostres pròpies comunitats. No vol que un negre pugui tenir el poder de decidir per sobre d’un blanc. Si la població blanca no està disposada a acceptar com una igual a la negra haurem de prendre cadascú un camí diferent. El temps de l’esclavatge s’ha d’acabar.

Vostè se sent nord-americà?

“No, no sóc nord-americà. Sóc un dels 22 milions de negres que són víctimes de l’americanisme. Un dels 22 milions de negres que són víctimes d’una democràcia que no és una altra cosa que hipocresia disfressada. Jo no veig per enlloc un somni americà. El que jo veig és un malson americà.

Però vostè ha nascut als Estats Units...

Seure a taula no fa el sopar, a no ser que mengis alguna cosa de la que tens al plat. Estar aquí a Amèrica no et fa americà. Haver nascut a Amèrica no et fa americà. Aquesta declaració va més enllà del rebuig a una identitat nacional. Rebutja el nord-americanisme que ens proposa la societat wasp el que ens fa sortir a les notícies només a l’apartat de successos, el que ens converteix en imbècils i servils a les sèries de televisió. Sí, no sóc nord-americà perquè rebutjo el bipartidisme democràtic i l’entel·lèquia d’un bé comú per al capitalista, per al proletari i per a l’immigrant rural.

En un cas hipotètic en el qual els negres d’Estats Units aconseguirien la independència política, com vostè ha reclamat moltes vegades, com s’organitzarien? Ho dic per què vostè no ha amagat mai la seva fe musulmana, però tampoc no ha amagat les seves simpaties pel comunisme...

L’Estat independent negre no es subestimaria pel seu color de pell. Seríem autosuficients econòmicament i a nivell internacional estaríem agermanats amb tots els negres del món. I és que el cavall de lluita de la classe negra és trencar amb el passat esclavista de la població afroamericana. Vivim una època revolucionària, i la rebelió contra l’opressió i el colonialisme ha de dur a la fi del capitalisme. Ensenya’m un capitalista i jo t’ensenyaré una sangonera. El capitalisme no pot existir sense el racisme. Quan parlis amb algun blanc i veguis que no és racista, llavors vol dir que és socialista. La revolució socialista és la forma de que els oprimits tirin a terra el sistema que els sotmet.

L’Islam és una via per combatre el poder dels blancs?

L’Islam és el que dóna el sentit a les coses, el que et permet no sentir-te inferior a la resta de la societat. L’Islam és una oportunitat pel moviment perquè ens permet agermanar-nos amb tots els pobles islàmics oprimits del món per construir, així, un moviment global d’insurrecció. El poder dels blancs als Estats Units es basa en el puritanisme d’una societat blanca i protestant. Des de l’islam ens unim com a poble i fem sentir la nostra veu.

Vostè es deia Malcolm Little. Perquè es va fer canviar el nom a Malcolm X?

La X em permet un cert misteri, una certa façana de poder davant dels amics i dels enemics. La X anuncia el que has estat i el que seràs: ex-fumador, ex-bebedor, ex-cristià, ex-esclau. A més, perquè continuar amb el cognom que amb tota seguretat va ser escollit per un propietari d’esclaus? O d’on us penseu que ve un cognom com Freeman? X és el cognom desconegut dels esclaus sense nom. I el d’aquell germà que veu passar els seus dies entre els barrots d’un penitenciari a Alabama? X. I el d’aquella germana que només troba consol davant de la seva racció de crack? X. I del buròcrata sense futur, l’advocat sense clients, l’estudiant sense estímuls, l’esportista sense cervell, la mare abandonada, el nen sense escola, el jove amb pistola, el soldat sense medalles? X, X, X, X, X.. Tots són negres, blacks, afroamericans. La X simbolitza no només la rebel·lia d’un poble que no és acceptat als Estats Units, sinó també la dignitat de qui es nega ara a suplicar aquesta acceptació.

Com veu els Estats Units d’aquí 50 anys?

M’agradaria tenir el mateix somni de Martin Luther King. Però amb només passejades per Washington l’escenari d’aquí 50 anys estarà igual que ara, o pitjor. La maquinària capitalista cada cop es fa més gran i necessita de més carnassa que alimenti el seu creixement. Ara som els negres. Però aviat els hispans ens faran companyia en la marginació. I els asiàtics cada cop més. Cada cop més i més gent veurà en l’explotació mentre les èlits viuran la seva particular primavera dels pobles.

Com recorda la seva infància als carrers d’Omaha?

El meu pare era un líder del moviment nacionalista negre que lluitava pels drets civils... Pel seu activisme va rebre amenaces de mort de diferents grups racistes i abans que jo fes quatre anys ens vam arribar a mudar de casa dues vegades. El meu pare acabaria assassinat pels racistes feixistes del Ku Klux Klan i la meva mare va haver de ser internada a un manicomi. A partir d’aquest moment vaig estar-me a un reformatori i més endavant vivint pels carrers de michigan i Boston, on vaig aprendre la llei del carrer, com tants d’altres germans de la meva condició. Seria així com acabaria tastant la presó estatal de Massachussets i on gràcies a Déu em vaig convertir a la Nació de l’Islam que em va treure del pou de la ignorància en què em trobava.

El seu pare va ser assassinat per defensar les mateixes idees que vostè. Sent que la seva vida també pot córrer perill?

Des de la meva entrevista amb el Che Guevara a Cuba sé que la CIA m’està investigant i són molts els que voldrien veure el meu cap sobre una safata. Enemics, però també germans. Des que vaig trencar amb la Nació de l’Islam hem sento amenaçat inclòs pels meus germans. Fa uns mesos, un membre del Setè Temple em va confessar que havia rebut ordres de la Nació de l’Islam per suprimir-me. Però que no es pensin els qui em volen mort que em doblegaré per la por. Si no estàs preparat per morir per la paraula llibertat, treu-te-la del teu vocabulari.

La violència és el primer o l’últim recurs per la seva lluita?

Jo refuso la violència sense sentit. De fet m’agradarien altres mitjans de defensa. Però no estic en absolut en contra de la violència en legítima defensa, que jo anomeno intel·ligència. Penso que hi ha molta gent bona a Amèrica, però també gent dolenta, i els dolents són aquells que semblen disposar de tot el poder i que estan en aquesta posició per negar-nos el que tu i jo necessitem. Davant d'aquesta situació, tu i jo hem de conservar el dret a fer tot el que sigui necessari per acabar amb una situació així. Si la violència està malament a Amèrica, la violència està malament a tot arreu. Si està malament ser violent defensant dones negres i nens negres i nadons negres i homes negres, llavors està malament per Amèrica portar-nos a les quintes i fer-nos violents arreu en defensa seva. I si és correcta per Amèrica portar-nos a les quintes, i ensenyar-nos com ser violents en defensa d'Amèrica, llavors és correcte per tu i per mi fer el que sigui necessari per defensar la nostra gent aquí, en aquest país.

(En Malcolm parlant lleidatà tenia el seu ganxo).

Montt fascina

2007-11-22T22:11:00.001+01:00

Diplomàcia pública ianqui. La veritat és la mentida

2007-11-21T18:02:00.002+01:00

Farà cosa de nou mesos ens va visitar a la facultat ni més ni menys que el portaveu de l'ambaixada nord-americana a Espanya, John Law. Més enllà d'un discurs que qualsevol amb una mica d'enteniment en podia flairar la perversió, un concepte semblava aflorar de les seves paraules (totes elles dites amb un somriure incondicional).

La que segueix és la crònica de l'esdeveniment que aleshores vaig fer. Molt edificant.

El somriure de les Amèriques

John Law és un home a qui li agrada citar a Thomas Jefferson, l’artífex de la Declaració de la Independència dels Estats Units. Portaveu de l’Ambaixada del país nord-americà a Espanya, Law sembla dur apresa aquella màxima de l’històric president il·lustrat de la nació de les barres i de les estrelles que afirma que no s’ha de ser massa severs amb els errors del poble, sinó que s’ha de tractar d’eliminar-los amb educació.

En una conferència pronunciada davant d’estudiants de Periodisme de la Universtitat Pompeu Fabra, Law es va dedicar a exposar (i al mateix temps a intentar convèncer) davant del seu públic la injustícia que representa la mala imatge dels Estats Units arreu del món. “Per què ens odien?”, es preguntava el diplomàtic nord-americà mentre dibuixava entre orella i orella el millor dels seus somriures. I és que l’home fa justícia al càrrec. Segurament l’Administració dels Estats Units deu haver près nota de l’antiamericanisme preocupant dels espanyols, manifestat fins a la sacietat en el conjunt de manifestacions que en el seu dia van omplir els carrers del país en contra de la Segona Guerra del Golf. I això preocupa Washington fins al punt de redefinir el concepte de propaganda política que tenim generalment entès com a tal.

Law personifica la nova diplomàcia, o com ell l’anomena, “la diplomàcia pública”. Històricament la diplomàcia ha estat patrimoni dels estats. Al segle XIX eren els Tayllerands i els Bismarks els qui s’entretenien en les llargues maratons que cristalitzaven en pactes secrets entre les potències, i al segle XX directament han estat les bombes les que ens ha ensenyat la cara més unilateral de la diplomàcia entre estats. Amb la diplomàcia pública Law afirma que és el torn de la població dels estats la qui ha d’entendre el perquè de les decisions del poder, en aquest cas de la Casa Blanca.

No és una línia nova. El seu precedent es troba amb la creació de la USIA en temps d’Eisenhower amb l’objectiu “d’explicar Amèrica al món”, un objectiu compartit per l’Ambaixada nord-americana a Espanya, la de persuadir l’opinió pública espanyola de l'autèntica veritat, l'oficial, sent creïbles i veritables, en un acte que de política no en té res.

No obstant, per molt que Law es va afanyar en exposar la cara més positiva de la política exterior nord-americana al llarg de la darrera centúria, sempre sense perdre el clotet de l’alegria a les comisures dels llavis, no va passar desapercebut per als oients el fet que mencionés a Woodrow Wilson i a Roosevelt, i alhora passés per alt a Truman i Reagan. Moltes celles també es van arquejar quan Law va afirmar que la diplomàcia pública que encarna no és un acte de propaganda, i alguna mirada de desaprovació va creuar l’auditori quan va citar les propietats hagiogràfiques de la USIA, agència amb una història tan edificat que va des del recolzament incondicional del cop d’estat de Pinochet a Xile al recent intent frustat de cop d’estat contra Hugo Chávez a Veneçuela.

Si una cosa és evident, però, és que John Law és un home que no només ha llegit Jefferson. També és una persona bregada i formada en les arts de la retòrica. Amb total desimboltura va saber escapolir-se com va poder de les preguntes que els assistents a la conferència van acabar adreçant-li sobre temes tan espinosos com Iraq, Guantànamo, la doble moral amb la que es jutja als països que no s’adscriuen al Tractat de No Proliferació Nuclear o l’aliança de ferro dels Estats Units amb dictadures tan denunciades com Aràbia Saudita i el Paquistan i, quan observava que els arguments l’abandonaven, es va treure de la màniga fins a sis vegades el cas de les beques anomenades Fullbright que tan bé reuneixen els valors de la “diplomàcia pública” i que els membres de l’auditori, tots estudiants de periodisme, se’n podien beneficiar.

Abans de concloure, i conscient que no havia deixat un públic convençut, va acceptar amb un rictus amarg que l’Administració nord-americana no acaba de triomfar en difondre la bona imatge del seu país. “Encara no som prou hàbils com per competir amb la CNN o Al-Jazeera”, va afirmar.

Gent amb caràcter, gent de poder

2007-11-20T20:13:00.001+01:00

Un dels primers diaris d’empresa de l’Estat al servei d’una idea de país (i de societat)

(Segona andanada consecutiva contra LV, no sé quina tírria li he agafat darrerament)

Imatge extreta de www.sindominio.net/miles

De la mateixa manera que Stendhal definia la novel·la com un mirall al bell mig del camí, l’editor de La Vanguardia, Javier Godó, va permetre’s recordar en el 150è aniversari del rotatiu, la metàfora que va fer del diari el seu antic director “maleït”, Gaziel, segons la qual el diari “ocupa una posició de centralitat perquè al llarg de tota la [seva] trajectòria ha aconseguit ser el mirall de la societat catalana”.[1] Era un retorn a la vella tesi formulada per primer cop potser pel director del rotatiu durant la Gran Guerra, Miquel dels Sants Oliver, quan explicava que el seu “periòdic no pot tenir res de violent ni de combatiu, sinó que ha de procurar expressar les pròpies opinions amb reserva i timidesa”.[2]

No obstant, Huertas Claveria[3] ha posat en dubte el caràcter apolític i independent del diari dels Godó, tot considerant que des dels seus inicis, tots els seus propietaris han ostentat algun càrrec polític, a excepció precisament de l’actual comte. Així, quan el rotatiu va deixar de ser el diari de partit dels liberals de Sagasta (amb els fundadors, Carlos i Bartolomé, sent membres del partit) per conformar-se com a diari informatiu al tombant de segle, el diari estava sota la batuta de Ramon de Godó, que seria diputat liberal i després de la Unión Monárquica Nacional, i més tard el seu fill, Ramón, pare de l’actual comte, que seria militant maurista i durant el franquisme, de la FET y de las JONS, arribant fins a dues ocasions a ser procurador de les Corts franquistes.

Si a això li sumem les campanyes polítiques del diari al llarg de la seva història, sembla evident que, més que un reflex de la societat, la capçalera ho era de la classe burgesa —“som l’òrgan de la gent quieta i acomodatícia”, va dir Sants dels Olivers. Així, recollí les peticions de la burgesia industrial noucentista a favor del proteccionisme —“fins al punt de demanar que, si calia, havia de fer-se una manifestació als carrers per tal que el Govern ho entengués”[4]—, i emulà l’alta societat barcelonina en la benvinguda que es donà a l’alçament de Primo de Rivera —“el golpe se ha preparado noblemente y patrióticamente”[5]—. Per contra, haurien de passar cinc dies després de la proclamació de la II República el 14 d’abril del 1931 perquè el diari hi dediqués un editorial al respecte.

Quan el pare de l’actual editor de La Vanguardia escrivia que era “fundamentalmente gubernamental”, segons Huertas Claveria això volia dir “fidelitat als qui manen en el moment concret, i que no cal conservar-la envers els que van manar en el passat”[6]. En aquest sentit, d’existir aquest demon de La Vanguardia segons el qual sempre es vol estar bé amb el govern de torn, es poden entendre millor certs nomenaments i destitucions de directors del rotatiu durant la democràcia, com ara Lluís Foix, Joan Tàpia o José Antich. Tot plegat sense deixar d’abandonar una certa línia editorial d’empresa iniciada per dos industrials cotoners igualadins l’any 1881, i que encara es deixaria endevinar en les paraules de l’actual director adjunt del diari, Alfredo Abián, quan fa poc afirmava sobre el dret de vaga que “aún hay quien cree que la huelga es una herramienta válida en una sociedad desarrollada, cuando en realidad evoca medicinas tan caducas como el ungüento para sabañones”.[7]

[1] Declaracions de Javier Godó, recollides a La Vanguardia de l’1 de febrer de 2006.

[2] Huertas, J. M.; Una història de La Vanguardia, Angle Editorial, Manresa, 2006, pàg. 63.

[3] Huertas, J. M.; Una història de La Vanguardia..., pàg. 131.

[4] Huertas, J. M.; Una història de La Vanguardia..., pàg. 17.

[5] Editorial de La Vanguardia del 13 de setembre de 1923.

[6] Huertas, J. M.; Una història de La Vanguardia..., pàg. 203

[7] La Vanguardia, 9 d’agost de 2007.

¿La vanguardia de qué?

2007-11-18T13:33:00.002+01:00

Voltava Gaziel com a corresponsal de La Vanguardia per Europa quan un bon home, no recordo si suís o suec, li pregunta:

- Em podria explicar de què és avantguarda el seu diari?

El suís, qui sap si suec, era home llegit i d'època, i ja s'imaginava que el diari en qüestió deuria ser una espècie de pamflet polític dels espanyols surrealistes, futuristes, feixistes, comunistes, o vet a saber què. Però heus ací que el pobre d'en Gaziel arruga el front i no sap ben bé què respondre-li.

Ajudarem al pobre d'en Gaziel a donar resposta a aital qüestió. Imaginem-nos que en una reunió entre els màxims responsables de diferents països, el teu cap d'Estat -que potser no ha estat elegit per les urnes- increpa a un altre -que potser sí que ho ha estat- i el fa callar. Com reaccionaria demà la premsa lliure del teu propi país?

És l'avantguarda del Borbó, que lloa al monarca quan calla -per la seva equanimitat democràtica- i surt en tromba a defensar-lo quan rellisca. Torna, XIX, torna.

(sic)

2007-11-17T01:12:00.001+01:00

El problema del nacionalisme, com a concepte irracional, és que (precisament perquè no entén de raons) és incapaç de discernir i calibrar els diferents perills als què aquesta nació magnífica està sotmesa.

(Nota entre parèntesi i paràgrafs: no confondre nacionalisme amb independentisme, llegeixi's Rubert de Ventós)

El cas és que l'Espanya eterna, amb la fantàstica tribuna que són uns mèdia venuts al sensacionalisme de l'estirabot, ha judicat que la insuportable actitud de Chávez amb el Rei (sic) es mereix una resposta diplomàtica contundent perquè on s'és vist, un zambo que... mmm... bé, que faci quedar com un preescolar al Borbó fent callar al personal com si al temps de les colònies estiguéssim (sic).

El cas és que ara Espanya està ofesa amb el nou Bolívar, una espècie de Carod a la veneçolana. De baix continu, Espanya continua ofesa amb tots els qui van de perifèrics en un Estat que per pebrots ha de ser centralista. I sobretot, Espanya està ofesa amb tots aquells que se'n riuen de tot plegat i tant se'ls hi en dóna el Chávez, el Rei, Unión Fenosa i les papereres d'Uruguai.

Anem al gra, però, que és tard i vol ploure. Amb tant de rebombori ha passat desapercebut el què és un dels atacs més bèsties a la insígnie pàtria. I és que l'altre dia vaig anar a veure en companyia d'un carnisser Elizabeth. The Golden Age, una pel·lícula que, dit sigui de pas, és genial, immensament ben muntada, històricament fascinant i on podem veure en la seva màxima esplendor a la que per un servidor és la millor actriu del firmament, Cate Blanchett.

És la resposta a moltes preguntes. 1588, l'inici d'una amnèsia que dura fins avui en dia. Inclús la Monarquia Hispànica gloriosa i bruta del XVII resta oblidada dels annals hipnopèdics dels espanyolets d'avui en dia. Només resta un fantasme vague de quan eren (érem) l'hòstia (sic). Els millors del món. El imperio donde nunca se pone el sol. Un integrista Felip II que li passa deu mil tombs a l'Ahmadinejad, amb les cames conjuntivítiques, envia en nom de la cristiandat, una flota de 137 naus amb 30.000 homes a salvar Anglaterra i llevar del món la reina del dimoni. I, ai las. Amb la Reforma, l'anglicanisme, la bona estrella de França i Anglaterra comença a pondre's el sol hispànic. I Elizabeth és la crònica del moment precís en què la Monarquia Hispànica comença a ser contestada (avui en diríem desacceleració imperial).

Plantejada en evidents termes de xovinisme anglo-saxó (la coda del film esguerra la testimonial però agraïda presència de la tortura anglesa), la pel·lícula ve en un moment històric que tampoc és res de l'altre món. Només que, com sempre, per tots aquells que convindria que s'eclipsessin amb el seu Sol de 24 hores, la peli els porta una reflexió escagarrinant. No cal ser els reis del mambo, per ser els millors., ni cavalcar en onades de petroli i superar en mig punt el creixement anual de la Xina per recrear-te com a país. Potser hi ha coses més importants que l'orgull de pertanyer a una raça que no existeix.

Enlaire Espanya (sic).

Mostassa

2007-11-14T19:07:00.002+01:00

Aló!!

El bon salvatge encara respira. L'únic, com aquell mític salvatge de Huxley, de tant en tant s'ha de purificar amb un bon batut de mostassa. Disculpeu l'abscència. Tant temps sense despotricar pels canals coaxials tot el que tinc al pap acabarà per reventar algun dia. Fins aleshores, algú em pot recomanar la forma més barata de tenir internet a casa? Amb el furt de wifi no hi puc comptar, els que tinc clixats són massa fugissers.

I l'enquesta de la setmana (a l'estil dels de Libertaddigital). Us heu sentit ofesos davant dels atacs de Chávez a "todos los españoles"?

a) No, Unión Fenosa i Aznar no em representen.
b) No, el que estic és indignat perquè un individu no elegit pel poble, sinó per un dictador, estigui sentat entre representants electes dels respectius països.
c) Sí, sóc José María Aznar.
d) Sí, sóc el president d'Unión Fenosa.
e) Sí, Sóc el director del 90% de mitjans de comunicació de l'Estat espanyol.

40 anys del Che

2007-10-12T10:31:00.001+01:00

Es preveu una tardor... calenta

2007-09-26T23:18:00.001+01:00

Nostàlgia pel marxisme

2007-09-21T10:51:00.002+01:00

O per un intent racional d'entendre el món. Solucions parcials aplicades a problemes globals. Projectes puntuals per a qüestions endèmiques. Visions focalitzades per a realitats holístiques. Un mar de penes heteri contra un complex feix de forces socials en què les classes i els interessos dels sectors econòmics entren en contradicció.

Durant els anys en què vaig treure'm Història em va cridar l'atenció que els llibres que més bé et parlaven d'una realitat pretèrita s'havien escrit als setantes i vuitantes. No és que avui en dia no es facin assajos exhaustius sobre el tema que toqui. El què passa és que no hi ha llibres que t'expliquin el perquè de les coses. I el perquè del perquè. El món després de l'11-S. L'hem d'entendre com una nova etapa en la història, talment com l'existent entre la II GM i la caiguda del Mur, si en el fons únicament és la reestructuració de la política exterior nord-americana contra un enemic invisible amb uns lligams prou estranys amb els mateixos Estats Units? O és l'inici d'una nova lluita en què el món occidental està cridat a derrotar un enemic invisible que es mou per un codi genètic intrínsecament terrorista i que es reprodueix com un conill?

És la capacitat de fer preguntes més que la de donar respostes la que serveix per analitzar una realitat. En aquest sentit, l'inusitat i genial article de l'historiador econòmic Gabriel Tortella que surt avui a El País dóna oxigen quan l'alternativa és un espectre vestit amb ponxo indígena i palestí al coll.

Fracasado el ensayo comunista, desprestigiado el marxismo, el pensamiento "anti-sistema" se ha entregado con fruición al irracionalismo. Los que antes hablaban de "plusvalía", de "acumulación", de "internacionalismo" o de "centralismo democrático", hoy hablan de "sensibilidades", de "realidades nacionales", de "hechos diferenciales" o de "derechos de los pueblos"; los que ayer se conmovían por la suerte del trabajador alienado y explotado, hoy vibran por el folklore y la tradición; los que eran agnósticos o ateos, ahora respetan tremendamente todas las religiones (menos la católica); los que soñaban con el progreso y proyectaban el futuro, hoy quieren volver al pasado preindustrial y, si es medieval, mejor; los que pensaban que la historia era la lucha de clases, hoy profesan que es la lucha de tribus. En otras palabras, lo que antes era pensamiento crítico se ha convertido en sentimiento crítico. Como la racionalidad está del lado del liberalismo, al diablo la racionalidad, viva el sentimiento, la identidad, el irracionalismo. [...]

En este sentido, el mundo se ha vuelto infinitamente más peligroso que cuando competían dos intentos racionales de comprender la sociedad y la historia. Marx era un adversario mucho más noble que Putin, Ahmadineyad, Otegi o Bin Laden: de ahí la nostalgia.

Bombardegem Austràlia

2007-09-16T12:01:00.002+01:00

Assaig sobre l'estupidesa

Gamba

2007-09-11T23:31:00.002+01:00

Aprofito les meves vacances esporàdiques, just abans de començar a veremar, per ordenar alguns articles en arxivadors de colors, encara que ja sé prou que allà s'hi quedaran fins a la fi del temps.

El cas és que entre els articles d'opinió hi ha dos temes que no podrien ser més recurrents:

- L'encís Sarkozy i la petició dels nostres intel·lectuals empresarials de crear-ne un d'autòcton a imatge i semblança seva.
- El pessimisme de l'esquerra, la falta de perspectives, la incapacitat de reinventar el marxisme després de 1989 i la negació a reconèixer que potser en altres latituds ja està reinventat, com seria el cas d'Amèrica Llatina.

Sobre el segon tema, que m'interessa força més que la promoció d'un bulldog xenòfob de barri, l'altre dia hi vaig tenir una prometedora aproximació. Per primer cop en tot l'estiu vaig poder escapar-me cap a la platja. L'escenari, Vinaròs, el primer poble del País Valencià i, deixant de banda el seu passeig marítim, un dels més ni fu ni fàs dels Països Catalans. El cas és que les meves conviccions roges es van veure més reforçades que mai en una sessió de cinc hores sota el sol. Em vaig untar com si de mantega es tractés, però, ai las! Pel que es veu no era crema solar. Era after sun.

Mai m'he sentit tan dolorosament roig.

I picant.

¿?

2007-08-15T11:27:00.002+01:00

"Ésas son las preguntas que le dan vueltas en la cabeza a Teresa desde la infancia. Y es que las preguntas verdaderamente serias son aquellas que pueden ser formuladas hasta por un niño. Sólo las preguntas más ingenuas son verdaderamente serias. Son preguntas que no tienen respuesta. Una pregunta que no tiene respuesta es una barrera que no puede atravesarse. Dicho de otro modo: precisamente las preguntas que no tienen respuesta son las que determinan las posibilidades del ser humano, son las que trazan las fronteras de la existencia del hombre".

Milan Kundera, La insoportable levedad del ser

PD: Com a nota al marge, avui és el sant de la Mariona. Felicitats!

Xirinacs. Entre el compromís i el deliri

2007-08-14T17:13:00.002+01:00

Tot un homenatge a la coherència. Fins a la seva mort, en Xirinacs ha actuat en consonància amb el seu demon particular. Defensor acèrrim de les llibertats ha dedicat la seva vida a una causa, molt més enllà de les claudicacions de tants i tants membres de la classe política. L’altre dia tots el reverenciaven, en Pujol el va arribar a anomenar profeta. Segurament pel fet que va predicar en el desert, sol, a la Plaça Sant Jaume. La Caputxinada, l’Assemblea de Catalunya, la presó Model, les vagues de fam, els desvariejos, els processaments, els desvariejos i el suïcidi. Un home que va tenir l’encert d’insistir salvatgement que, sense Franco, els somnis que es van crear en temps republicans segueixen perennes. També, però, un home que va tenir la follia de declarar-se amic d’ETA.
Entre el compromís i el deliri, fins al suïcidi. Ara bé, com em va comentar un bon camarada, a vegades ens hem d’apropar al deliri per comprendre la realitat.
La trista història d’un personatge a qui trobarem a faltar.

Alberto Montt o el foll món de les paraules

2007-08-12T10:38:00.000+01:00

Farà un meset que sóc consumidor insaciable d'unes tires còmiques (i diàries!) que un tal Alberto Montt penja al seu blog i que són una mostra atípica i gens tòpica del que pot ser l'humor gràfic. Sense pretensions de ser res més que un bon fart de riure, juga amb les paraules i les expressions fetes, així com amb els mites i històries particulars que, malgrat ni creure'ns nosaltres mateixos, els hi donem caràcter de ciència infusa en l'univers de les relacions socials. Dos petites mostres d'aquest geni:

Visca la terra

2007-08-08T17:57:00.001+01:00

Un altre article que he colat a la Manyana i que a casa ha agradat força. És molt mossèncinto.

Visca la terra

Com més elevada és una persona, més sofreix. Qui ho deia era Schopenhauer i, seguint aquesta simple i terrible regla de tres, tots aquells i aquelles que treballen amb tenacitat alexandrina la terra de la Plana d’Urgell són tan elevats, es troben tan amunt, que volten pel cel mentre estan dempeus al tros.

Té mèrit. Mantenir-se serè i continuar amb els tràfecs del dia a dia en té molt de mèrit quan et ve un regal endimoniat del cel -observi’s la paradoxa- en forma de pedra i et destrossa la collita d’enguany. Aquests dies aneu a Vilanova, a Castellnou i ja em direu. Aneu a Barbens i, una mica més enllà, a Tornabous. Són un cúmul de forces i de braços que es passen l’any esperant les gotes de pluja i que, quan per fi semblen poder-les abraçar, han de precipitar-se a tota velocitat a cobert pel poder colpidor de les pedres de gel.
I aguanten. Amb el mateix amor tel·lúric envers una terra i un temps que en teoria no són els seus. Ai, que els fills ja no treballen la terra dels seus pares. Ai, que els pares treballen amb una inseguretat econòmica mai vista pels seus avis. Ai, que l’únic que es manté són les pedregades. Algun teòric hauria d’establir una ciclologia de pedregades. Cicle de Juglar, cicle de Schumpeter, cicle de Kondratieff, cicle de pedregades: de cada quatre anys un cau segur.

La defensa a tota ultrança de la pagesia no sorgeix in media res. Resulta que jo em trobava fent un reportatge sobre les cases rurals de la comarca i vet-ho aquí que vaig conèixer una família suïssa que s’esmerçava per explicar a la gent del Pla que trobaven la contrada idíl·lica. Pel que es veu, els suïssos van trobar que tenim un complexe d’inferioritat de la mida d’un autobús. “Però si aquí no hi ha res!” els hi etzibaven. Però a veure. Per Tutatis. Si precisament la immensa gràcia del Pla, allò que ens fa únics en espècie, és precisament que aquí no hi ha res!

Que no em malinterpreti ningú. No hi ha res que pugui desitjar el turista de borratxera. I heus ací que la resposta ens ve de Suïssa, de la família suïssa, dic, que ens diu que la Plana és un remanso de pau inaudit en cap més lloc. Els enamora la tranquilitat que s’hi respira als pobles i la frescor i la verdor d’uns camps que s’ofereixen al llarg d’un territori pla com una truita.

No ens enganyem. Espais idíl·lics com els camins de la banqueta del Canal, amb l’ombriu espectacular dels arbres -si us plau, no en talem més- i les postes de sol eternes sobre un horitzó traçat amb escaire i cartabó, no es fan sols. En un submón de yuppies i brokers la Plana seria una entel·lèquia. Els artífexs del que tenim són les generacions de pagesos que un darrrera l’altre, passant-se el testimoni, o més ben dit l’arada, han dibuixat el nostre paisatge. Amb el sofriment de Schopenhauer sens dubte, però també amb l’alegria de poder veure que una cosa que neix es perpetua més enllà de la seva existència, en l’entorn. No seran ells els qui crearan Blade Runner. Com a molt un Matrix amb el motor d’un Super Ebro.

Creuen no tenir res i tenen tot un imperi. Visca la terra. En tots els sentits.

Descobriment - Sigur Ros

2007-08-08T00:12:00.001+01:00

Le Diplo i Hugo Chávez

2007-08-04T21:36:00.001+01:00

Des de la passada tardor que sóc un subscriptor entusiasta de Le Monde Diplomatique. La desacomplexada i històrica publicació d'esquerres que sense caure en tòpics típics i judicis de valor completament sense fonament -com molts diaris, llibres, bitàcores, documentals, etc.- té la virtud d'oferir-te una visió profunda i hol·lística del què s'esdevé al món, acompanyant d'un aparell argumental inaudit en d'altres publicacions que es puguin trobar al quiosc. Més enllà del "para saber más" de les revistes especialitzades, cada article del Diplo va acompanyat amb les seves respectives notes al peu de pàgina per fonamentar tots els arguments i totes les dades que s'hi donen.

Pels que encara creiem en la informació lliure i fonamentada, llarga vida al Diplo!
Us deixo l'article que obre l'edició espanyola del mes d'agost. Impagable.

HUGO CHÁVEZ

Per Ignacio Ramonet

Pocos Gobiernos en el mundo son objeto de campañas de demolición tan cargadas de odio como Hugo Chávez, presidente de Venezuela. Sus enemigos no han vacilado ante nada: golpe de Estado, huelga petrolera, éxodo de capitales, intentos de atentados... Desde los ataques de Washington contra Fidel Castro no se había visto un ensañamiento semejante en América Latina.
Contra Chávez se divulgan las más miserables calumnias, concebidas por las nuevas oficinas de propaganda -National Endowment for Democracy, Freedom House- financiadas por la Administración del presidente de Estados Unidos George W. Bush. Dotada de recursos financieros ilimitados, esta máquina de difamar manipula repetidores mediáticos (entre ellos los diarios de referencia) y organizaciones de defensa de los derechos humanos, enroladas a su vez al servicio de designios tenebrosos. Sucede también, ruina del socialismo, que parte de la izquierda socialdemócrata sume su voz a este coro de difamadores.

¿Por qué tanto odio? Porque en momentos en que la socialdemocracia pasa en Europa por una crisis de identidad, las circunstancias históricas parecen haber confiado a Chávez la responsabilidad de asumir la conducción a escala internacional de la reinvención de la izquierda. Mientras que en el viejo continente la construcción europea ha tenido como efecto hacer prácticamente imposible toda alternativa al neoliberalismo, en Brasil, Argentina, Bolivia y Ecuador, inspirados por el ejemplo venezolano, se suceden experiencias que mantienen viva la esperanza de realizar la emancipación de los más humildes.
En ese sentido el balance de Chávez es espectacular. Se comprende que se haya convertido en referencia obligada en decenas de países pobres. ¿No ha refundado la nación venezolana sobre una base nueva, legitimada por una nueva Constitución que garantiza el involucramiento popular en el cambio social, siempre dentro del más escrupuloso respeto de la democracia y de todas las libertades? (1). ¿No ha devuelto a unos cinco millones de marginados, entre ellos las poblaciones indígenas, su dignidad de ciudadanos? ¿No ha recuperado la empresa pública Petróleos de Venezuela Sociedad Anónima (PDVSA)? ¿No ha desprivatizado y devuelto al servicio público la principal empresa de telecomunicaciones del país como así también la empresa de electricidad de Caracas? ¿No ha nacionalizado los campos petrolíferos del Orinoco? Por último, ¿no ha consagrado parte de la renta petrolera a conseguir una autonomía efectiva frente a las instituciones financieras internacionales, y otra al financiamiento de programas sociales?
Más de tres millones de hectáreas de tierra han sido distribuidas entre los campesinos. Millones de niños y adultos han sido alfabetizados. Se han instalado millares de dispensarios médicos en los barrios populares. Decenas de miles de personas sin recursos con afecciones oculares han sido operadas gratuitamente. Los productos alimentarios básicos son subvencionados y ofrecidos a los pobres a precios inferiores en un 42% respecto de los del mercado. La duración del trabajo semanal ha pasado de 44 horas a 36, mientras que el salario mínimo ascendía a 204 euros mensuales (el más alto en América Latina después de Costa Rica).
El resultado de todas estas medidas es que entre 1999 y 2005 la pobreza disminuyó del 42,8% al 33,9% (2), mientras que la población que vive de la economía informal cayó del 53% al 40%. Este retroceso de la pobreza permite sostener con fuerza el crecimiento, que en el curso de los tres últimos años fue de un 12% promedio, entre los más altos del mundo, estimulado por un consumo que ha aumentado un 18% por año (3).
Ante estos resultados, para no hablar de los logrados en política internacional, ¿cabe sorprenderse de que el presidente Hugo Chávez se haya convertido en un hombre contra el cual disparar para los dueños del mundo y sus agentes?

Notas:
(1) Las mentiras a propósito de Radio Caracas Televisión acaban de ser desmentidas, dado que esta cadena ha reanudado sus programas por cable y satélite a partir del pasado 16 de julio.
(2) Poverty Rates in Venezuela. Getting the Numbers Right , Center for Economic and Policy Research, Washington DC, mayo de 2006.
(3) Leer el dossier "Chávez, not so bad for business", Business Week , New York, 21 de junio de 2007.

Avui he somiat

2007-07-29T17:23:00.000+01:00

Avui he descansat. Portava molta son a sobre i he fet una migdiada de tres hores. He somiat. Un somni de ficció, vull dir. Feia anys que no en tenia cap. Ha estat genial. Això és el que n'he pogut salvar.

* * * *

No en recordo quasi res. De fet només recordo el final. Estava escalant com per una espècie de escalinata gegant i multicolor, on els graons eren molt alts, i amples, amb colors, blanc, vermell, blau, i segurament també groc. Semblava com una monstruosa versió -no sé perquè inflable, d'unes escales de la catedral kitsch, molt kitsch. Tan kitsch com la pantalla de superar pisos d'un videojoc. Però no era un videojoc. Jo era un d'ells. Impossible de saber si un alumne, un noble, un empresari. L'únic que sé era que era un individu vestit com molts d'altres amb un un curiós uniforme que s'estil·lava oriental, sense ser-ho jo. I el duien molts més, i segur que era un vestit representatiu d'un orde, d'un estament, d'un gremi, d'una universitat o de quelcom corporatiu, perquè havia estat molt abans de pujar per les escalinates de colors dimoniats, l'escala de cotó fluix boja, amb terrasses buides, de blancs incomprensibles, havia estat molt abans deia, assistint dins d'un palau, junt amb desenes de persones vestides com jo, passejant distrets, no pas mantenint-nos rígids, obeïnt ordres, havíem estat convocats davant d'algú. Quan hi penso només em ve al cap el Rei Sol i Maria Antonieta, però no n'estic segur.

Somni causat pel vol d'una abella al voltant d'una mangrana un segon abans de despertar (Dalí)

Però tornem a l'escalinada, que el record se m'esmuny, i el conservo en compta-gotes. Ningú pujava tant bestialment com jo l'escalinada. De fet ningú la pujava. I algú la baixava tranquil, per un caminet d'escaletes, més racionals, blanques. Però jo la pujava bèstialment, qui sap perseguit per què. Crec que més aviat per fer alguna cosa. No sé pas. Llavors em faltava un metre per sortir de l'escalinada.

Això és un palau tibetà. No s'hi sembla en res a l'escalinata, però els colors serveixen

Vaig treure el cap per l'últim graó. Aquest estava fet d'alguna cosa semblant a porexàn, o com s'escrigui. I era vermell. Això seguríssim. No era un graó. Era com un merlet d'un castell. Enorme i ovalat, potser d'un metre d'ample i no s'hi veia el què hi havia a l'altre cantó. Vaig recolzar-hi la mà per prendre empenta i saltar. No obstant, em vaig frenar en sec. I llavors va sortir ella.
No era ella. Aviam, esclar que li podia dir 'ella' perquè pertanyia a totes llums al gènere femení, però no era la "ella" de la història. No. Em resisteixo a pensar que l'era la Maria Antonieta. Senyor. Doncs llavors vaig veure-la a ella que se m'inclinava cap a mi, allargant-me la mà. La devia tenir a tres pams de la meva. Ella sí que era oriental. I tenia la cara pintada de blanc. D'un estrany blanc amb motius alegres. Jo ja la coneixia d'algun lloc. Crec que voltava per dins del palau. Crec que és l'eterna "ella" secundària, la Plaerdemavida, l'Éowyn, l'Éponine. En tot cas semblava voler-me ajudar. Però tenia un esbirro.

El somni d'un bon esbirro: Cristòfor Colom, per Dalí

Un guarda-espatlles estrany. Diria que també era oriental, però ara que hi penso podria ser ben bé un vampir. Tenia un puny molt estrany. Abans que pogués fer res, el va clavar sobre la meva mà, aquella que es mantenia encara al merlet vermell i ovalat, amb prou feines a tres pams de l'Ella secundària. Era el seu protector, i es devia pensar que li volia injectar sosa càustica entre els ulls. No va servir de res que jo comencés a badar la boca per explicar-li que no podia anar darrere Ella, ja que en el fons no era l'autèntica, jo en buscava una altra.
I a l'acte, una fiblada, a la mà esclar. Va baixar com un llampec sobre el parallamps. De l'estructura de ferro que duia al puny, finíssims ganivets que no podia entreveure s'havien clavat a la meva mà. En un principi creia que només hi havien entrat algun milímetre. Però aviat vaig adonar-me que l'havien travessat netament i s'havien clavat al merlet ovalat. Vaig sentir un mal terrible, prò no a la mà. Va enretirar el puny i els ganivets. Jo em vaig enretirar, merlet enrere, d'esquenes, i també em vaig enretirar del mateix merlet, i de l'escalinada, i del vampir i de la seva protegida.

Em vaig despertar. Indignat. Heu vist mai algun relat on el protagonista (és a dir, tu, o jo, o ell, o ella) mori o abandoni la història, per culpa de l'assistent d'un personatge secundari, potser no mancant d'encant, però secundari al capdavall, i no sapiguem res més de la resta?

L'important a descobrir ara és (per ordre [crec]):

1. Què tenia la intenció de fer?
2. Qui és ella?
3. Què va passar al Palau, que em va fer sortir-ne esperitadament?

Que no ens venguin la moto

2007-07-24T20:29:00.001+01:00

Aquí us deixo el primer article d'opinió que he aconseguit colar al diari, a la pàgina 2 del suplement del Pla d'Urgell!

Una mirada distreta a aquest descomunal oracle del segle XXI que és Google ens pot fer quatre cèntims sobre el peculiar estat del transport públic al nostre país i, més en concret, al Pla d’Urgell. I de
passada, deixar-nos esmaperduts. Resulta que, sota el panorama que la Generalitat preveu en infreastructures, figura un maoísta “salt endavant” al ferrocarril, al que es vol convertir en principal mitjà de transport. En un horitzó de vint anys, el Govern pretén augmentar el finançament del transport públic, realitzar actuacions específiques per accedir als municipis i als polígons industrials, així com impulsar pel 2026 el que seria la Joia de la Corona, l’Eix Ferroviari Transversal, que podria unir amb tren les dues capitals provincials de Catalunya sense mar.
Amb la voluntat de no desil·lusionar a ningú i sense voler mostrar un esperit escèptic, crec que hauria d’estar prohibit fer aquesta espècie de propostes. I és que els desenganys de la ciutadania amb la classe política es troben a un nivell inversament proporcional a la confiança que els representants electes inspiren.
Aturades cardíaques les que es poden endur les pobres ànimes que per imperatius categòrics esperem en inhòspites estacions de mitja nit -citant a Sau- trens igualment inhòspits en trajectes que massa sovint tenen a veure amb la davallada als inferns de Dant. O el que pot ser el mateix, el trajecte Lleida-Barcelona via Manresa. Si amb el cotxe amb prou feines algú hi inverteix una hora i mitja de la seva vida, amb el tren representa l’inigualable epopeia de quatre hores de calvari. Fa anys que la saviesa popular ha batejat el tren
com El Borreguero.
La conclusió és evident. A falta d’una inversió brutal en els transports públics a petita escala, el que la societat s’autoimposa és un món motoritzat on necessites vehicle propi per la més petita de les lletanies. Una inversió, dèiem, com la que va significar i significa l’AVE, que a tants (no) ens ha canviat la vida.
Somiar i planejar, com fa la Generalitat, en un marge de temps de dos dècades per establir un sistema de transport públic més racional que ens permeti prescindir del cotxe, és aplaçar les solucions que ara per ara podrien ser més urgents.
Solucions que podrien començar a petita i modesta escala, establint un sistema d’autobusos intercomarcal que comuniqués els diferents pobles de la comarca amb els municipis amb tren per tal d’accedir fàcilment als mercats, hospitals, instituts o llocs de feina sense necessitat de treure el cotxe de casa. Una petita decisió per als polítics de torn, però una passa de gegant per a tots aquells que han de demanar a tercers que els duguin al CAP de Mollerussa o a rehabilitació, i és que són molts els que volten amb el cotxe de San Fernando, un ratito a pie y un ratito andando.
Són les petites millores en la qualitat de la vida de les persones les que determinen l’estat de salut d’un país. L’aposta pels regionals de Lleida i l’opció d’un transport circular intracomarcal serien un bon principi perquè ens decidissim a acceptar altres motos.

Publicita't, ganàpia

2007-07-11T09:14:00.002+01:00

Publicitant el publicitador espera cridar l'atenció del consumidor per l'article que publicita. Com que espera que en clissar el què és publicitat el consumidor s'identificarà amb una nova necessitat, fins ara no publicitada, la feina del publicista és publicitar clitxés, arquetips i demés lletanies amb la finalitat que el resultant publicitat sigui una bella icona del què és la societat o, en el seu defecte, en el que publicitàriament voldria ser.

Una mirada a segons quins anuncis ens defineixen millor que cap monografia sociològica en divuit volums com n'està de malalta la nostra societat. Alguns diran que som sexistes, d'altres racistes, els més eixerits malalts, els altres relativistes (veure Google). Endavant doncs amb la tria.

Il·lustratiu

Mercedes, 8 airbags...Dolça estampa familiar

Catàleg supermercat Google
(Publicitat d'una universitat pública al Messenger. Inaudit!)

El capital s'adapta als gustos (Google -fer click a la imatge)

Baixada de pantalons amb sushi

2007-07-01T15:07:00.000+01:00

És sabut per tothom que el Japó és un poble orgullós de la seva història i llegat cultural. És sabut també que des del temps de la modernització amb la revolució Meiji els sectors més nacionalistes i folclòrics del país nipó s'han queixat amargament de l'occidentalització de l'illa.

Des de la Segona Guerra Mundial, però, la flema orgullosa de la nació japonesa ha renascut de les seves cendres en la forma de l'exalçament de la invasió militar japonesa contra la Xina l'any 1937. Ja sigui a les escoles o en monuments, el Japó ret homenatge als criminals de guerra d'un conflicte que va provocar uns quants centenars de milers d'assassinats i desenes de milers de violacions.

Les visites entusiastes de l'exprimer ministre Koizumi al santuari Yasukuni, clara mostra de la memòria sel·lectiva del Japó, és el paradigma d'aquest hybris nipó en matèria de memòria històrica. Ara bé, davant d'això i l'embolcall nacionalista que tot ho impregna, el govern japonès no sembla aplicar el conte a la mare dels ous d'or, malgrat tenir en la retina l'espectre del record dels 210.000 morts amb la bomba nuclear de Hiroshima i els 140.000 (només, per un error de càlcul) de Nagasaki sembla que haurien de fer enarborar tota la verborrea nacionalista japo fins a la cima del Mont Fuji. Mais non:

Fer clic per ampliar i descobrir què significa la diferència entre metròpoli i metròpoli perifèrica.

Mercat de Calaf i altres contes

2007-06-27T18:40:00.000+01:00

Com encara el futur?

Igual que ara. No crec que varïi molt. Cada cop estarem més encarats al macro, però seguirà tot això.

Napoleó. No, fa vint anys teníem un client més vell. Als joves els hi agrada el vermut també. Encara que sigui per portar la contrària, cases velles.

Llonganissa de Tordera, Formatge de Cabra de Moià, vinet del Castell del Remei.

Tàctica de distracció: la qüestió és que aparentment el viatge en tren resulta d’allò més còmode resultant en una odissea que es transmet tangencialment paral·lela a tot allò que nosaltres coneixem com més còmode però que de forma perprendicular observem com obtusa. És el xiclet encastat amb mala bava i poc enginy al bell mig del vidre de metre quadrat del tren la resposta escatològica a tots els problemes que a nosaltres ens sobten? El revisor ha passat de llarg.

Uf. És lo bo de tenir un rostre convencional, múltiple, amb infinitats de clons a totes les ciutats del món i amb infinitat de coneguts que creuen veure’t per tot arreu. Aquest rostre és una benedicció, penso, mentre el revisor torna a creuar el vagó fastiguejat. Ara bé, per molt rostre convencional, la cosa no tindria mèrit sinó fóssim dimarts, enlloc de dilluns, -ara el revisor torna a donar canvi a les dones que tinc jo a la dreta i m’ha mirat i per un segon m’ha fet patir molt- deia que si enlloc de dimarts fóssim dilluns i resultés que el vagó enlloc d’anar pràcticament a arrebossar avui va gairebé buit seria el campió del camaleonisme. Però, ai las, que el patiment no cessa i el revisor no para de pujar i baixar, i crec que en tancar la porta del compartiment s’ha fixat en la mirada espieta i alleujada que el fitava. I és que per passar desapercebut un altre truc és fer la viu-viu amb classe, talent, amb gràcia, vaja. El truc no és mutar-se en els colors del seient del tren, fent veure que ets tan ric en matisos com el blanc impol·lut d’un dinaquatre. El truc és la mise en scène. En primer lloc, i el més important. La maleta, amb el màstil orgullosament desplegat, enarborat a la dreta dels peus, ocupant una part del passadís del vagó. (Coi, torna a passar el terrible revisor, però quin curiós fat duu a tothom a asseure’s als seients de la meva dreta?) El segon ardit és prou més sutil, però no per això menys important: la bossa amb la cremallera oberta sobre el seient, on es deixa despuntar la cartera, tot volent indicar amb la senyal que l’acte de treure i guardar la cartera ja fa temps que s’ha consumat. El tercer giny ja no el tinc tan clar i consisteix en evitar que el revisor es fixi en tu. Ho faig de la següent manera: obro el portàtil i escric un text trivial com aquest durant el temps necessari fins arribar a Calaf. Òbviament, a Calaf hi ha el canvi de revisors i com que sóc molt espavilat sempre puc dir que he pujat a Calaf i estalviar-me una part substanciosa del bitllet.

No obstant, estic convençut que el revisor m’acabarà enganxant. Calaf encara ho veig molt lluny, malgrat que el paisatge que veig per la finestra és clarament de secà. En tot cas ara el meu home està donant conversa a una xicota negra un seient més endavant, i no sé si són imaginacions meves, però començo a estar amarat de suor.

:::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

No em va enganxar. Des del setembre dec dur uns 60 euros estafats (valgui la tautologia) a Renfe. HUHU

De salvatges va la cosa

2007-06-23T17:48:00.001+01:00

"Nosotros, que éramos occidentales, nos hemos vuelto orientales. Nos hemos olvidado ya de nuestro país natal. Hay quien posee una casa, una familia y siervos como si los hubiese recibido del padre o por derecho de herencia. Hay quien tiene por esposa no a una mujer de su tierra sino a una siria, una armenia o, incluso, una sarracena bautizada. Todos los días se reúnen con nosotros parientes y amigos que han abandonado voluntariamente en Occidente todos sus haberes. El Señor ha hecho ricos aquí a los que eran pobres allá. Las pocas monedas que tenían se han convertido en muchísimas, y todas de oro. ¿Por qué motivo, pues, deberíamos volver a Occidente?"

Extret de Carlo M. Cipolla, Allegro ma non troppo

Es podria situar a la boca de qualsevol jueu que en el seu moment hagués immigrat a Israel des de qualsevol lloc del món (òbviament no em refereixo als que fugien de l'Holocaust nazi)... El cas però és que la cita correspon a un tal Fulcher de Chartres, un dels salvatges que van anar a fer les croades nou-cents anys enrere.

Déu és una massa d'espaguetis

2007-06-22T23:25:00.001+01:00

M’explica en Marc que fa uns anys, en un atac d’inspiració, l’estat de Kansas va aprovar una llei que exigia dedicar a les classes de biologia de les escoles el mateix temps a la teoria creacionista (sí, la d’Adam i Eva) que a la teoria de l’evolució de Darwin a les escoles.

Visiblement congratulat per la incursió poderosa de la mística a la ciència, almenys a Kansas, un tal Bob Henderson va iniciar un moviment per tal d’aconseguir que, si la religió cristiana podia ser als col·legis, també era normal que ho fossin les altres religions, com la pastafariana. Per als més profans en la matèria els diré que la pastafariana és una religió que afirma que els humans venim d’una massa d’espaguetis amb dues mandonguilles que li fan d’ulls.

El cas és que el moviment en suport del MEV –Monstre d’Espagueti Volador- va aconseguir un suport brutal que va provocar que al 2006 l’estat de Kansas es veiés forçat a retirar la llei que imposava el creacionisme a les aules. La poderosa aliança i la coherència argumenal de tota la comunitat pastafariana els van dur a aquest atzucac.

Darrera els pastafarians es mouen un conjunt d’individus que defensen, amb la ironia i la mordacitat per bandera, l’exclusió dins la ciència de la superstició i de la fe. Vegi’s sinó una de les seves impagables cites d’una ironia brutal: “Donarem 250.000 dòlars a la persona que pugui demostrar empíricament que Jesús no és el fill únic del Monstre d’Espagueti Volador”... O l’himne de la religió pastafariana:

Oh, tallarines que esteu al cel gourmet

Santificada sigui la vostra farina

Vingui a nosaltres els vostres nutrients

Faci’s la seva voluntat a la Terra així com als plats

Doneu-nos avui les nostres mandonguilles de cada dia

I perdoneu la nostra gula així com nosaltres perdonem a aquells que no mengen.

No ens deixis caure en la temptació (de no alimentar-nos de vos)

I alliberar-nos de la gana...

Ramén.

El tema, vist per Family Guy:

El Rei dels croats

2007-06-18T11:31:00.001+01:00

Recomanació fervorosa per a aquells que, republicans, monàrquics, filibusters o esgrimistes de la paraula, vulguin saber una mica més sobre aquest cèsar que és el Rei de les Espanyes.

El llibre, El rey de los cruzados, de Rafael Borràs Bertriu. Us deixo amb una impagable cita del final:

Su Majestad debería plantearse un último servicioa a la comunidad a la que dice servir: la dimisión -no la abdicación, puesto que no accedió al trono como hijo y heredero del titular de la Corona, don Juan de Borbón, sino, a propuesat del general Franco, como Rey electo de unas Cortes que, paradójicamente, repudiaban el sufragio universal-. El pueblo español, a través de sus representantes en el Congresos de los Diputados y en el Senado, sin duda sabría ser generoso -incluida la pensión jubilar que las Cortes estipulasen- en el reconecimiento de los servicios prestados durante más de treinta años en el desempeño del cargo. [...]

Reivindicar la esperanza y la alegría que supuso el 14 de abril de 1931 -el intento de modernización de España, una de las pocas cosas de la historia de este país desdichado de la que podemos hablar sin avergonzarnos- supone asumir el escándalo como bandera, pero ello no debe impedirnos afrontar el futuro manteniendo la ilusión aunque no nos hagamos ilusiones, porque la Razón está siempre por encima del Azar.

Hoy, en los inicios del siglo XXI, el proyecto republicano ha de basarse, por encima de las libertades teóricas y formales, en las libertades reales y factibles de los ciudadanos frente al Estado y sus compromisarios, los grupos de presión; por encima de las igualdades utópicas y formales, en la igualdad protegida por el Derecho y basada en la Justicia; por encima de las fraternidades bien intencionadas y formales, en la solidaridad de clases sin fronteras. Toda disidencia -y el republicanismo es la disidencia por antonomasia- es políticamente incorrecta en un sistema establecido en que la censura es ejercida de manera solapada e implaable, pero hemos de ser dignos de quienes nos precedieron el 14 de abril de 1931.

Com escrivia Carlos Rojas,

Es sencillamente inconcebible,
salvo en el teatro del absurdo,
que una dinastía expulsada cuatro veces del país
en tan poco tiempo -menos de ciento cincuenta años-
siga reinando.

Brigada anticriminal papal

2007-06-14T16:30:00.000+01:00

El martell d’heretges surt de la cripta i clama venjança. Des de la plaça Sant Pere del Vaticà, el papa Ratzinger acaba de denunciar per criminal a una de les institucions que fan apologia de l’homicidi avant la lettre i ha exigit als seus devots creients que, de forma fulminant, no financïin amb els seus rals dit organisme. Quin és el blanc de les ires papals? El Fòrum Monetari Internacional, el Banc Mundial, la CIA, el Mossad, potser la DEA? Ca barret. La fúria va dirigida contra Amnistia Internacinal. El motiu: l’ONG ha passat a defensar l’avortament en cas de violació o que perilli la vida de la mare.

És una actitud completament coherent. Des de sempre l’Església s’ha caracteritzat per denunciar la violació dels drets humans arreu del món, ha lluitat per l’abolició de la tortura, ha denunciat les desaparicions i els assassinats polítics i ha bregat per l’abolició de la pena de mort. Per contra, Amnistia Internacional és coneguda arreu com l’organisme homicida que va beneir el genocidi dels indígenes americans en temps colombins, que es va dedicar a dur a la foguera a brúixes i gent de mentalitat dissident durant la foscor medieval. Va ser Amnistia Internacional qui va protagonitzar la immensa majoria de les guerres del temps de les llums (translúcides) modernes, i va ser AI qui va constituir la més ferma opositora als moviments demòcrates i republicans que a partir de finals del segle XVIII van sorgir arreu del món. Evidentment, AI va dotar de legitimació els feixismes del segle XX i, per suposat, mai ha demanat perdó per la repressió franquista beneïda pel butafumeiro de torn.

Quin repelús aquests d’AI.

El general Pitoff i Sarkozy

2007-06-12T23:08:00.000+01:00

La roda de premsa de l'excels presdient francès després de la llarga entrevista amb Putin, en ocasió de la reunió del G8. Després diran que els russos no tenen trempera. El barman és el general Pitoff.

Sí, això, el que dèiem.

Quan ve el temps de les castanyes, dic, dels examens

2007-06-10T11:31:00.001+01:00

Un vídeo que dedico a l'escapisme de tots i totes.

El armario de Roger de Lisle

2007-06-07T08:40:00.001+01:00

Allà va una pràctica de la carrera que ens feien imitar l'estil de l'Umbral... Allà va!

* * *

Mi destino es tan solo sufrir, que dice Zetapé, digo, el himno de la Legión. Y es que de himnos va la cosa, y el bueno de José Luis, con sus ideales ilustrados y republicanos de fraternidad y guillotine no es hombre de simbolismos antediluvianos. Es el hombre del talante de acero, esto es, zoofilícamente hablando, algo así como un cruce entre el hombre de hojalata del Mago de Oz y el perro del hortelano, lo que quiere decir que ha golpe de ceja ya es conocido por los dominios del Jarama como el tío que ni tararea el himno y, cuando puede, lo impide silbar.

Los armarios contrachapados le gustan a ZP. En su marasmo de flacidez a lo capitán Spock, el máximo exponente de la intelectualidad socialista –con el permiso de Concha Velasco- vive recluso en el gusto de la falsa autoconmiseración en todo lo referente a los símbolos de esta Babilonia de papel pinocho que es España. Por la nación que el cegato convierte en dos, tres, o, como diría el lacerante George Moustaki, en mil veintitrés, los politicastros de la izquierda somuerta se hacen los longuis escandinavos en cuánto se habla de temáticas rojas y gualdas. Alérgico a salir del armario, nuestro cejudo presidente hace de Moisés equidistante en un río que, cuál Guadalquivir, desaparece a la de dos y a la de tres.

Recuerda uno los afanes de cierto escritor canoso que Thomas Mann situó en una Venecia moribunda y que platónicamente perdía el culo por un jovencito ario que habría hecho las delicias de Hitler y de Michael Jackson. Igual de platónicos son los amoríos de Zeta con la causa periférica hasta el punto que su corona de espinas particular es que le hablen de la bandera, de la cabra, de la pandereta... y del himno.

El caso es que presto a llenar la parte de volkgeist desahuciado del forofo medio del deporte en los eventos internacionales, el Comité Olímpico Español ha visto la luz y a propuesto crear una comisión para dotar de verso a los compases, diríase mejor aspavientos, de nuestro himno nacional, con el fin de evitar los ridículos graznidos tarareos de nuestros internacionales cuando pasan revista con el himno de marras. La propuesta, la de superar el la-la-la de Masiel en versión portuaria por una letra con noble y dudoso pundonor, le ha venido como anillo al dedo a don Mariano para hacerse caballero de la causa, ante un ZP que prefiere hacer como si la cosa no fuera con él.

Tendrá en la mente el presidente del Gobierno el episodio recogido por el infatigable y depresivo narrador Stefan Zweig en uno de sus momentos estelares de la humanidad, esto es, el terrible precedente del poeta fracasado Roger de Lisle, que en una medianoche tavernaria compuso los versos sobre una chica de Marsella, versos que poco después resonarían por toda la Francia revolucionaria en las gargantas de todo girondino y jacobino bien nacido. Jacobinos, de san Jacobo claro, los que le llevarían en cuatro años a perder la cabeza por Madame la Guillotine, en el sentido más literal de la expresión.

Zeta, que es hombre sabio, algo zafio y se dice leído, no quiere ser el Roger de Lisle español, que para ello ya están las bases, este Manolo el del Bombo o los audaces compositores del nuevo himno maorí del Sevilla. El objectivo es conservar la cabeza y, si se puede, sin salir del armario.

RCTV: l'èxit d'una gran trola

2007-05-31T20:07:00.001+01:00

Fins a quin punt una mentida mil vegades repetida esdevé una veritat?

Els mitjans de comunicació de masses acaben de retre un sentit homenatge al gran innovador en les arts de propaganda que va ser Joseph Goebbels.

El context. El president electe de Veneçuela des de 1998, que ha anat revalidant la presidència en eleccions on ha aconseguit repetidament un immens suport electoral, en conteses electorals avalades per la comunitat internacional, el president de Veneçuela, dèiem, Hugo Chávez, ha retirat la concessió d'emissió a la cadena de televisió privada Radio Caracas Televisión.

Ipso facto, just després que es sabés la notícia una onada d'indignació ha omplert les pàgines, les ones hertzianes i els píxels dels mitjans occidentals. Uns mitjans que han titllat la mesura de dictatorial en el que s'ha presentat com un autèntic i aberrant atac a la llibertat de premsa.

Segons es desprèn de la informació dels mitjans, RCTV era l'últim bastió que resistia contra el govern, ja que Chávez ha aconseguit que li siguin afins la resta dels mitjans de comunicació veneçolans.

1. No obstant resulta que és el govern qui té la potestat de concedir les llicències de televisió a qui estimi convenient. En aquest cas, la no-renovació de la llicència a RCTV respòn a la seva estreta implicació en el cop d'estat contra Chávez de l'11 d'abril de 2002. Només cal recordar els espais cedits gustosament als líders de la temptativa colpista per tal d'animar els manifestants a marxar contra el palau presidencial. Com va afirmar el mateix dia un dels alts càrrecs implicats en el cop, "les nostres armes han estat els mitjans de comunicació, i vull aprofitar l'ocasió per felicitar-vos".
Quan Chávez però va aconseguir sortir-se d'aquest 23-F veneçolà i va tornar al poder, els canals comercials no van cobrir la notícia i es van dedicar a passar pel·lícules. Aquesta pràctica que a alguns ens pot recordar el tractament mediàtic que TVE va fer de l'11 al 14 de març a Espanya, i que consisteix en no informar durant un període de crisi nacional perè allò que passa no t'agrada, a Veneçuela i a Amèrica del Nord viola el què és un requisit per operar en l'espai radioelèctric. En aquest sentit, encara és estrany que s'hagi esperat cinc anys a què acabés la llicència per tancar RCTV.

2. I l'atac contra la llibertat de premsa? I l'al·levosia censora del tirà Hugo Chávez?
Es veu que és absolutament falsa la informació que ja no queden mitjans que s'escapin al control del Govern. De fet, és una mentida com una catedral. Vegem una carta firmada conjuntament perl Nobel Adolfo Pérez Esquivel, l'escriptor John Pilger, l'analista internacional Tony Benn, l'escriptor i periodista Tariq Ali i l'acadèmica Julia Buxton i que va ser publicada al The Guardian del 27 de maig. En la carta afirmen que: no hi ha censura a Veneçuela, país on el 95% dels mitjans de comunicació es troben en mans de l'oposició, amb cinc canals de televisió en mans privades, que controlen el 90% del mercat.

Valorant aquestes dades el que està clar és que hem estat víctimes d'una presa de pèl considerable per part dels nostres mitjans. Ja sigui per nocturnitat, com per incompetència, diaris, ràdios i televisions s'han fet eco d'una notícia que ja d'un principi estava viciada d'una càrrega ideològica que la falsejava des de l'inici. La notícia era que Chávez castigava l'actitud de RCTV durant el cop no concedint-li la renovació de la llicència. No que havia acabat amb la llibertat de premsa a Veneçuela!

Una reflexió final: Hugo Chávez és un escolanet al cantó de José Luis Rodríguez Zapatero. Mentre que Chávez no ha renovat la llicència d'una televisió, al nostre benvolgut estat, quan s'implanti arreu la TDT i arribem a l'apagada de la senyal analògica, totes les televisions a qui no s'hagi concedit llicència en digital (la majoria) desapareixeran. El cas és que a les comunitats governades pel PP totes les llicències han anat a raure a mitjans afins... pel que ZP n'és responsable. No és això un atac a la llibertat d'expressió molt més frontal que el de RCTV?

Goebbels 1 - Descartes 0

_____

Més info: Aquí i aquí

No ens van deixar

2007-05-31T11:22:00.000+01:00

No ens van deixar somiar. Ens vam posar a llegir.
No ens van deixar rebel·lar-nos. Ens vam fer artistes.
No ens van deixar ser agnòstics. Ens vam fer ateus.
No ens van deixar ser federals. Ens vam fer independentistes.
No ens van deixar abolir els privilegis. Ens vam fer socialistes.

Potlatch

2007-05-27T15:53:00.000+01:00

La campaña electoral hace tiempo que se desarrolla como una parodia de tiempos pasados y su diaria machaconería responde menos a un fin real que a un ritual, un potlatch* de la palabrería, los presupuestos y los kilómetros viajados.

Vicente Verdú, El País, 25-V-2007

Cada matí anem a l’armari per vestir-nos. Tenim tres samarretes a escollir. Ens sentem en un tamboret i contemplem com els partidaris de cada samarreta pengen banderoles del color de la seva samarreta per tota l’habitació. Entre ells s’esbatussen i s’escridassen amb els seus lemes (“Vota al blau, banau”, “Si no vols tornar al barroc, vota al groc”, “Fes goig, vota el roig”) que es caracteritzen per l’enginy amb el què han estat pensats.

Aleshores files i files de partidaris de cada samarreta omplen pabellons. Les grades estan buides. Els partidaris estan darrera el púlpit del portaveu. El portaveu, tot pintat del color, té el seu rostre reproduït per arreu.

El portaveu brama el lema a un públic inexistent en el precís moment que veu que una llum vermella s’encèn al fons.

A la tarda, els portaveus de cada samarreta fan un debat que es caracteritza per la seva profunditat temàtica.

- Groc.

- Blau?

- Roig!

I quan arriba a la nit, els partidaris tornen a l’armari amb la seva samarreta. Però nosaltres, que encara ens queda una mica de seny, veiem que ja són les tantes. D’una puntada tanquem l’armari i l’apuntalem amb despit inhumà. Ens posem el nostre pijama preferit, aquell del Wally, i sortim al cel obert, a beure (amb b alta) la nit pèl-roja.

Propostes:

- Limitar la propaganda electoral a un document, tan extens com es vulgui, que inclogui el programa de cada formació. Aquest document ha de ser repartit a cada domicili.

- Prohibir les falques publicitàries als mitjans de comunicació. Suprimir, de passada, el control polític de la informació que des dels mitjans públics es fa de les informacions de la campanya.

- Prohibir dràsticament les banderoles de les faroles i els cartells de cada partit. Finançats pel poble, com a molt s’admetria una pancarta en blanc amb quatre lletres, vota.

- Suprimir el concepte la jornada de reflexió. Ja no farà falta perquè abans haurem proposat...

- Suprimir la campanya electoral. Amb el programa a la bústia els ciutadans en tenen prou i de sobres per saber a qui votar. I com a cirereta del pastís, proposem des d’aquesta bitàcora empedernida...

- Establir el sistema de llistes obertes, almenys per les municipals, trencant així la rigidesa de la tirania del partit, de les vendettes personals per tots aquells qui no accepten el clientelisme dins de les formacions polítiques.

____________

* Potlatch: nom d’una cerimònia practicada pels poblats indis de la costa del Pacífic al nord-est de Nordamèrica i que qualsevol que hagi fet alguna assignatura d’antropologia en la seva vida li hauran repetit cinquanta mil cops.

Vigent fins al segle XX, és un banquet en el que els grups reprodueixen la seva jerarquia social: l’amfitrió demostra la seva riquesa i importància tot oferint una burrada descomunal de menges i regalant i destruint una gran part de les seves possessions, volent fer veure que en té tantes que pot permetre’s desprendre-se’n a voluntat, valgui el difícil joc de pronoms febles. Lògicament, davant del banquet els seus rivals han de competir fent-ne de més grossos, malgastant al màxim.

Diarrea mental postmoderna

2007-05-25T18:40:00.001+01:00

Continuant les cites, avui robo el tema de la melòmana txé.

Hi ha ocasions, comentava el gran periodista de la Vanguardia, Carles Castro, que a un li ve diarrea mental davant segons quines notícies.

L'últim engendre del maligne resulta que és una pintura del famosíssim (?) Mark Rothko (que em disculpin els entesos) que s'ha subastat per la xifra rècord de 72,8 milions dòlars. La pintura en qüestió és la següent, i no cal que us en digui el títol perquè total, ja em direu el què:

...

Deia l'arqueòleg Eudald Carbonell que els humans de la nostra generació som una colla de malalts que vivim en una societat de malalts.

No estic fent en absolut un atac contra l'art abstracte... De fet, sí, diguem-ho sense embuts. La nostra història contemporània està feta d'un conjunt de mites i no ens n'hem d'amagar. En un món dels comandaments vibradors, de les paranoies wii, de les drogues de síntesi, no es pot exigir a l'art que ofereixi interpretacions de la realitat. Tampoc de la ciència ficció. Només s'exigeix que no interpreti. Que sigui un conjunt de trames que estèticament causin un cert impacte.

Independentment de si considerem la sinalefa de les estovalles de casa art o simple decoració, el que és evident és que tot ho tendim a valorar relacionant-ho amb el que coneixem. En el cas de la pintura que protagonitza aquest post podria suggerir-nos...

- Els camps de tulipans dels Països Baixos des de l'aire.
- Un nino del duplo (sísí, la versió per a nadons del lego)
- Un primer pla d'un cetrill on oli i vinagre resisteixen a barrejar-se.
- El color vermell, vestit.
- Quatre rectangles de diferent color, gruix i disposició, repartides segons un criteri arbitrari.

Total. Que tot plegat no és sinó el vell joc dels sopars desesperats en què el més optimista ensenya el paral·lelogram que ha construit amb el seu tovalló i pregunta "aviam, qui em diu què pot ser?"

Una reflexió postrera de Thomas Mann a Mort a Venècia:

"Per a que una obra espiritual rellevant pugui tenir ràpidament una incidència ampla i profunda, ha d'haver-hi una secreta afinitat, certa harmonia inclús, entre el destí personal del seu autor i el destí universal de la seva generació. Els homes no saben perquè consagren una obra d'art. Però la veritable raó és un imponderable: la simpatia."

Què vol dir això? En poques paraules, que la nostra postmodernitat és una farsa total, que naixem i morirem aculturats, preferim la televisió als llibres perquè ens sentim més llestos que els subjectes de la petita pantalla i que, si Hamlet ens pregunta un bon dia què fer davant d'un mar d'adversitats d'ultratjant fortuna, li xiuxiuegem "La Máscara, la Máscara...", la paupèrrima cançó de la Marisol.

Diarrea mental, amics.

Google et vigila

2007-05-24T10:38:00.000+01:00

Davant les facècies de la premsa convencional, on les sensacionetes es reprodueixen i on és impossible arribar a entendre els moviments de fons més enllà de la pura anècdota, els mitjans han d'exprémer la imaginació al màxim per explicar què passa al món. Explicar que passa al món, però, no només un dilluns 24 de maig a dos quarts de dotze del matí quan representa que jo hauria de ser a classe de Redacció Periodística, sinó què està succeint i en quin context es troben, posats a dir, els últims esdeveniments al Pròxim Orient; o com s'insereixen les declaracions del papa sobre el marxisme dins una estratègia curosament planificada pel Vaticà; o, en el cas que ens ocupa, què es belluga per Internet.

Avui el The Independent obre portada amb un orwellià "Google et vigila". Es veu que, oh misteri, el cercador registra el què busca la gent i està creant la més gran base de dades, classificant els gustos i preferències de cada usuari, en funció de la IP del seu ordinador.

Felicitats als nois d'en Simon Kelner. Malgrat tot, però, res d'això és una primícia. Ja ho va destapar en el seu moment la nostra intrèpida reportera del Tängrâm, Laia Balasch, a la primera edició del magazín més sonat dels últims temps. En aquella mítica edició, Balasch va proposar-nos un cercador alternatiu, Scroogle, per fintar la fal·lera espieta de Google. El mètode és senzill: Scroogle cerca el que tu vols a Google, sense que el Gran G(ermà) et registri com a usuari.

Aplaudiments.

PD: És una curiosa paradoxa que aprofiti un blog de Blogger (Google) per despotricar contra Google.

Polònia desvarieja (i II)

2007-05-23T22:44:00.000+01:00

No passa un sol dia que la situació de Polònia preocupi més i més a la resta d’Europa. Sota la batuta dels bessons Kackzynski s’està conformant una espècie d’estat fonamentalista catòlic, amb l’estel·la de Joan Pau II com a patró, en la que la coalició és capaç d’emprendre processos de caça de brúixes demodés contra els sectors de la població que suposadament van col·laborar amb el comunisme.

Convé tenir clars els factors que han conjurat aquesta espècie de “revisionisme blanc” que no dubta en atacar els principis de llibertat que Europa es creia tenir tan ben configurats des de 1945.

Avui en dia, Polònia experimenta una curiosa paradoxa. Per un cantó, és una de les economies més dinàmiques de la Unió Europea, ja que amb els seus baixos salaris i els incentius del govern, moltes empreses veuen el sòl polonès com el lloc perfecte per deslocalitzar les seves fàbriques. No obstant, Polònia conjuga aquesta realitat amb una realitat social preocupant, on cada cop més gent es troba sota el llindar de pobresa i es veu forçada a engrossir les files de la immigració. En aquest context convuls hem d’entendre els desvariejos de la classe política polonesa com una manera de distreure els seus habitants dels problemes importants del país.

Amb la caiguda del Mur de Berlín i la fi del bloc soviètic es va posar fi a la utopia que havia nascut amb la revolució d’octubre. En el seu lloc, una altra utopia s’imposava, l’economia ultraliberal, de la mà invisible smithiana, del laissez-faire a tota ultrança. En el pas d’un sistema a l’altre tenim el clau de volta de tot plegat. Com afirma James Petras, “els polítics dels antics estats comunistes van vendre a preu de rebaixes totes les indústries principals a monopolis estrangers o locals, provocant monstruoses desigualtats i deixant d’ocupar-se de la salut i dels interessos dels treballadors”.

El corol·lari del procés de transició: unes taxes d’atur que s’han disparat en relació a l’època soviètica; proliferació de treballs marginals tals com la prostitució, el contraband o el tràfic de drogues.

La desaparició dels coixins socials de les antigues democràcies populars ha significat arreu la desaparició d'un Estat benefactor que ha passat a relegar tota responsabilitat al mercat. Així no és estrany que s'observi com els nivells de la cobertura de sanitat i d’educació dels individus hagin experimentat un descens espectacular en relació al període soviètic. La costosa reconvesió industrial que ha experimentat tota la regió ha significat en gran part la pèrdua de llocs de treball en massa, sobretot de dones que fins aleshores treballaven de forma important en les fàbriques nacionalitzades. La metàfora més gràfica del procés: les draçanes de Gdansk, símbol de la rebel·lió de Solidarnosk a les acaballes del règim comunista, que amb el capitalisme han fet fallida i s’han hagut de tancar.

L'extensió de cinturons de pobresa - entre 1991 i 1996 a Europa central i oriental ha passat d'un 4% a un 22%, el que representa a 70 milions de persones- no són sinó la manifestació aguda d'un fenomen que empeny a milers d’individus a l'emigració cap a Occident. Factors com el deteriorament de la “classe mitjana” dels temps comunistes formada per treballadors de la indústria, administratius, professionals liberals, i el desequilibri cada cop major entre el camp i la ciutat no fan sinó accentuar aquesta consciència de crisi col·lectiva.

Una dada important a tenir en compte: segons un enquesta el 44% de la població de la catòlica Polònia valora positivament l’antic règim comunista i només el 41% opina que l’actual sistema és millor.

En aquest context, la retallada de les llibertats i el maccarthisme que sembla imperar a la Polònia dels germans Kackzynski només es poden entendre com un intent del govern per distreure les ires del poble en una situació de crisi social. Davant la pobresa, fonamentalisme religiós i anticomunisme. No s’hi valen mitges tintes. I si pel camí s’han de declarar persones non gratas els brigadistes internacionals polacs que van lluitar a la Guerra d’Espanya i el difunt insgine periodista Richard Kapuscinski, endavant.

I mentrestant, Europa calla.

100 anys d'Hergé

2007-05-22T12:11:00.000+01:00

Llamps de llamps! Avui és el centenari del mític Hergé, i com que un a vegades és de fullola del 0,3 i té una estranya composició genètica peterpànica el fet de veure el burgès tupè del belga més famós de la història a tots els diaris m'emociona una barbaritat

El meu lligam amb les aventures del Tintín comencen al 1987 quan va néixer la meva germana i jo, que per naturalesa sóc un gelós de mena, vaig recórrer a l'art per trobar un recer davant d'aquesta competidora (ja se sap, l'art per l'art, escapisme 100%). Vaig aprendre a llegir aviat, però dubto que amb tres anyets el bordegàs que era comprengués res d'aquell Tintín al Tíbet que els meus pares em van regalar en un gest d'absoluta irresponsabilitat. El que per mi és la millor aventura del reporter del tupè (l'expedició al Nepal per salvar al jove Xang, després d'una visió onírica d'en Tintín) ara es troba a l'estanteria d'Ivars en un estat deplorable. Pintades de tots colors (plastidecor tots), retallades amb estisores de dents de serra, alguna que altra mossegada...

Un rera l'altre van anar caient tots els episodis, que en aquell temps costaven 600 pessetes la unitat. Jo ho trobava una barbaritat.

Malgrat que aleshores era incapaç de percebre tots els tints de les trames del còmic, no es necessitava ser un fletxa per quedar esmaperdut davant la neteja ètnica de gasel·les del ros belga en el seu periple al Congo on cada negre és més imbècil que l'altre. El parafeixisme inicial d'Hergé, que fa riure sobretot al País dels Soviets, amb el temps es va anar diluint fins a esdevenir una espècie de dibuixant democristià pacifista amb idees prou progressistes.

Malgrat que en els meus bordegassos set, nou, onze anys, d'això no me'n enterava, sí que considerava fort que l'únic personatge femení amb cert paper era el del rossinyol milanès, la Bianca Castarfiore (Ah, que em veig tan bella en el mirall...). També trobava molt bèstia la residència oficial del Capità Haddock. De la nit al dia, passa de llobarro alcohòlic de mar a amo i senyor de l'aristocràtic castell de Moulinsart.

El mèrit indiscutible d'Hergé és haver-nos obert el món del món, de la voluntat d'imaginar i de forçar l'impossible. Ja sigui a lloms d'un elefant amb el Maharajah de torn, ja sigui a bord del Sírius a la recerca del tresor de Rackham el Roig, ja sigui als seients posteriors d'un jeep conduït pels bessons Dupondt pel mig del Sàhara, ja sigui preparant la revolució amb els pícaros del general Alcázar, o sobre la rodona forma d'un meteorit flotant enmig del mar, o presoner a la última casa reial dels inques o com a tripulant de l'expedició que arribaria a la Lluna abans que Neil Amstrong... Corn de boc!

Gràcies.

Marx esmaperdut

2007-05-19T22:34:00.001+01:00

Si Karl Marx aixequés el cap li vindria torticòli. Primer, perquè comprovaria que al món occidental, l'únic lloc on segons ell es donaven les condicions pel desenvolupament del comunisme, aquest mai es va arribar a implantar. En el seu lloc, es posaria paranoic en saber que en canvi sí que va establir-se en estats agraris, de règim demogràfic antic i amb una estructura social més pròpia de l'Ancienne Régime que del món burgès de l'Alemanya del XIX.

Com a home pragmàtic, però, aniria al gra. Observant la realitat social del moment, quedaria d'allò més esmaperdut (que em perdonin els lectors l'abús del mot, però s'ho val). Les desigualtats i les injustícies socials es mantenen al segle XXI, i on abans hi havia una reduïda burgesia ara hi ha una àmplia classe mitjana. Les èlits són ara molt més poderoses que abans i els Estats molt més dèbils, també, que abans.

I les classes oprimides? I el proletariat? El pobre Karl es tustaria la barba en comprovar que els sectors amb menys recursos, lluny d'haver alterat les relacions socials de producció, segueixen sent explotats pel jou del propietari dels mitjans de producció. Amb una diferència: ara no hi ha consciència obrera de classe, el poder dels sindicats és infinitament menor i les reivindicacions laborals queden en mans de quatre incenciaris. En el seu lloc, la classe obrera competeix entre els seus membres pel lloc de treball. L'obrer francès ja no lluita contra els interessos del capitalista, sinó contra els de l'obrer de pell torrada que li fa la competència. El racisme en la lluita fratricida de classe ha substituït la lluita de classe.

I les classes mitjanes, èxit absolutament imprevist per Marx? Ai las, segons un estudi del Ministeri de Defensa britànic recollit per Andrés Ortega resulta que sembla que a llarg termini la middle class es pot sentir amenaçada i esdevenir revolucionària (!), substituint en aquest paper a la funció tradicional del proletariat de la teoria marxista. El desordre social, les pensions en crisi i el desclassament, és a dir, els interessos de classe, unirien a tot un sector de la població per conformar una consciència de classe que voldria canviar les normes de joc.

Marx sospira i es pregunta per les èlits. I es sorprèn de saber que mai hi ha hagut tants tan rics i tants tan pobres. Li diuen que si abans la riquesa dels rics estava justificada per dret diví, ara ho està pel dret al benefici en l'economia de mercat. I sense més explicacions, el nostre primer i genuí marxista s'embolica en un embarbussament dialèctic i de forma ben coronària se'n torna al clot. Que encara no és mitjanit i la fressa s'aixeca.

La comèdia inhumana

2007-05-18T22:07:00.001+01:00

Dos neardenthals passegen pel bosc. Un d'ells, tot caminant, es clava una arrel a la planta del peu i comença a fer saltirons de dolor. L'arrel, que és d'allò més ominosa, li travessa el peu i se li caragola per tot el cos. A l'altura del melic treu la primera rama i un cop arriba al nas tot el neardenthal ja és un desmai dansaire. Ca barret, pensa el ca que fent camí fa cas de la seva bufeta i li castiga els peus amb un càlid present. A l'ombreta de l'arbre, l'altre neardenthal es fa un panxó de riure. Ha nascut el teatre.

CIA Altente. Un petit pas per la humanitat, un pas de gegant per l'absurd.

La majoria silenciosa

2007-05-12T19:14:00.001+01:00

En plena recta final de les eleccions presidencials franceses, el candidat conservador Nicolas Sarkozy va fer una crida per enterrar l’herència del Maig del 68. Acompanyat d’un dels protagonistes del moviment, l’ara convertit filòsof André Glucksmann, Sarkozy va afirmar que la revolta del barri llatí parisenc de 1968 ha significat a posteriori la pèrdua dels referents morals per una França que ha vist com les velles consignes d’ordre i autoritat eren posades en entredit sota el triomf dels postulats relativistes que es podrien resumir sota la consigna estudiantil “prohibit prohibir”.

El cas és, però, que es pot fer un paral·lelisme entre la figura de Sarkozy i la del general De Gaulle. El vell general, president de la República durant el maig del 68, va haver de contemplar com els estudiants i els obrers sortien al carrer per reclamar la part que els hi pertocava de la dècada daurada de creixement econòmic francès iniciada amb la postguerra. Igualment, com a ministre d’Interior, Sarkozy ha hagut de veure com els habitants dels suburbis i els estudiants se li revoltaven reclamant, els primers, els drets de ciutadania i, els segons, el fre a les polítiques de flexibilització laboral.

En ambdós casos, però, De Gaulle i Sarkozy han sabut guanyar-se l’opinió pública de la França de sauche. El suport d’una majoria silenciosa que es va manifestar just després del maig del 68 amb la majoria absoluta del vell general francès, i just fa una setmana, donant la presidència de la República a Sarkozy, en una de les eleccions amb més participació de la història de la V República.

Ai las! La majoria té por de la competència que la immigració pot significar a l’hora de trobar treball. Ai las! La majoria té por dels bullicis obrers i estudiantils. Ai las! La majoria vol ordre. I vota. Ai las! Al 1933, al 1968 i al 2007. És democràcia? Sí. Però els països fills de la Il·lustració requereixen d’una classe d’intel·lectuals amb valor per denunciar els perills que comporta circular sense intermitents pel camí del pedregal. I en un món on els pensadors duen logos de pal sec, poques pomes podran caure per aquesta via.

El nas del martell d'heretges creix

2007-05-10T07:38:00.001+01:00

La societat de la informació, si es pot dir així, va a ritme de teletips. El tema de fons, esdevé anècdota i arriba el punt en què molts són incapaços de percebre, projectades a la història, les incoherències i hipocresies vàries dels poderosos.

En una acció tant sorpresiva, com revisionista, com execrable i com hipòcrita, el papa Benet XVI ha anunciat que el procés de beatificació de Monsenyor Romero, arquebisbe d'El Salvador segueix endavant, lloant-lo per ser un "gran testimoni de la fe catòlica" per haver-se enfrontat a la dictadura militar del país.

Situem-nos a finals dels setanta i principis dels vuitanta. Un nou papa, jove, esportista, carismàtic com un Rolling i reaccionari convençut arriba al Vaticà. És Joan Pau II i amb la seva mà dreta, el martell d'heretges inquisitorial Joseph Ratzinger encapçalarà una intensa activitat política i idiològica contra tots els sectors de l'Església que s'identificaven amb la Teologia de l'Alliberament. Tots aquells sacerdots que, principalment a Llatinoamèrica arriscaven les seves vides per denunciar la injustícia social, l'explotació de classe i les violacions dels drets humans, van veure silenciades les seves veus i molts van acabar excomunicats.

El context és prou explícit. Llatinoamèrica vivia una efervescència democràtica basada en els principis d'un nou marxisme popular que pregonava la fi dels privilegis de les èlits oligàrquiques i de les injustícies socials. Com sigui que l'imperialisme nord-americà no veia precisament amb bons ulls aquests moviments, com sigui que les èlits aristocràtiques dels diferents països, grans finançadores de l'Església, ni pensaven en perdre ni un pam de les seves prevendes, arreu els moviments democràtics van ser aplastats per establir en el seu lloc dictadures militars genocides que en tot moment van comptar amb el recolzament implícit del papa Wojtyla.

El papa polac tant donava la comunió a dictadors genocides com Pinochet, com condemnava per atea la revolució sandinista de Nicaragua i es dedicava a censurar i ignorar les pastorals desesperades en què Monsenyor Romero denunciava, vegada rere vegada, la indignant repressió de la dictadura militar d'El Salvador que curiosament es cobrava la vida dels capellans més d'esquerres.

Romero no s'explicava perquè el Vaticà no li donava el seu recolzament. Després de presentar-se a Roma per sorpresa i amb penes i treballs, va conseguir reunir-se uns minuts amb el papa Wojtila. Pel que es veu el papa es va mostrar indignat per la immensa quantitat de fotografies i documents que evidenciaven les aberracions que s'estaven cometent a la dictadura militar d'El Salvador. Indignat, però no en el sentit que s'hauria esperat. L'encantador papa mediàtic li va sermonejar:

"Ja hem dit que no vinguin carregats amb tants papers ... Si vostè supera les seves diferències amb el govern treballarà cristianament per la pau. El teu deure és tenir com a amic el govern del teu país"

Al cap d'uns mesos, Monsenyor Romero era assassinat per un franctirador a sou del govern mentre deia missa.

I diuen que ara el volen beatificar.

Preparem-nos

2007-05-06T20:56:00.001+01:00

Demòcrates de pa sucat amb oli

2007-05-05T21:07:00.001+01:00

Si hi ha una cosa que ha de fer treure de polleguera a les ments benpensants que esporàdicament visiten aquest blog, i no és el fet de no figurar al rànquing de Juga a la Pompeu, és la hipocresia de tot hom (que no tothom) que defensant una cosa sobre el paper, a la pràctica resulta ser el més gran dels estafadors a la causa.

L’exemple, el d’un personatge molt admirat pel bonsalvatgisme d’aquest bloc, Jean-Jacques Rousseau. Al mateix temps que escrivia eminents disertacions sobre com ha de ser l’educació de les persones, tenia tancada tota la seva prole de cinc fills en un lúgubre orfenat de províncies. Curiosa paradoxa, la d'els il·lustrats, apòlegs de la raó humana i de l’individu, també odiaven al mateix temps el comú del mortals, a qui consideraven presos de la ignorància i de les supersticions. Uns barbamecs esmaperduts, vaja.

En una mostra de singular coherència, sovint els que passen per més demòcrates poden resultar ser els més grans fariseus de tots els temps... Posem el cas del sociòleg Enrique Gil Calvo que a les pàgines d'EL PAÍS em dóna l’excusa per a dedicar-li el post d’avui:

“La ciudadanía francesa ha demostrado con su muy elevada participación electoral que es capaz de aprender de la experiencia previa, pues lejos de recaer en el trágico error cometido en 2002, cuando la imprudente irresponsabilidad de los electores arrojó un resutado en la primera vuelta [...], en esta ocasión la elección ha sido modélica.”

Malgrat dels malgrats (o a pesar de los pesares, que diria aquell), em veig obligat a preguntar-me perquè caram cal deixar votar a la xusma si hi ha el perill que s’equivoquin. Previnguem el “tràgic error” de la “irresponsabilitat” dels votants. No deixem votar a ni quisqui. O, en el seu defecte, il·legalitzem les opcions polítiques que qüestionem.* (vegi’s asterisc, més avall).

Naturalment, res d’això és nou. Un bon conegut de tot teòric de la prestigitació, Walter Lippman, em comentava fa setanta anys que “no hauríem de sucumbir a certs dogmatismes democràtics que diuen que els homes són els millors jutges de llurs interessos particulars, perquè no ho són.”

De la mateixa manera, un bufó no menys hilarant de nom Mayor Oreja justificava el desastre sonadíssim de la candidatura del PP a Euskadi que ell mateix encapçalava, tot afirmant que la societat basca encara no estava prou madura per rebre el seu missatge. Coi de bascos. A veure quan entren en raó.

Arribats a aquest punt, es fa necessària una llei Antiperdulària que es dediqui a establir llibertats sota fiances astronòmiques a tots aquells esperpents que es dediquen a inflar paraules màgiques com “llibertat”, “poble” o “democràcia” sota discursos enganyosos i hipòcrites. En democràcia, el govern palestí encapçalat per Hamàs ha de poder ser plenament legítim, així com cert islamista moderat que pot fer el salt a un Estat tan europeu com és Turquia.

* Impugnació de llistes abertzales. El sol motiu de no condemnar la violència pot dur a no poder-se presentar a les eleccions. La violència, clar, de grup terrorista clandestí s’entén, ja que si s’haguessin d’impugnar les formacions que no condemnen el terrorisme d’estat, com és el cas de la dictadura franquista, els Rajoy, Acebes, Pujalte, Basagoiti, Aguirre i un immens etcètera deixarien de figurar en els nostres baluards mediàtics gràcies a l’aplicació de la llei antiterrorista...

Anarcocapitalisme penal

2007-04-29T22:33:00.000+01:00

D’una forma similar, per bé que més exagerada, que a finals del segle XIX, sembla que en els últims trenta anys hem assistit a un retorn del laissez faire a tota ultrança en la forma d’un neoliberalisme econòmic radical que vol convertir els diferents Estats en mers gestors d’uns recursos cada cop més limitats (entre els quals s’hi compta la mà d’obra, id est, persones) deixant a la mà invisible del mercat que dugui als pobles pel camí unilinial i inequívoc del desenvolupament. En aquest sentit, la democràcia esdevé mercantil i hom arriba a decisions en base a un exercici de compra-venda.

En aquesta conjuntura en que les polítiques keynesianes semblen haver-se abandonat a la categoria de vestigis del pleistocè -quan precisament s’havien tret del barret per treure del mal pas a una cangrena generada per semblants postulats salvatges de no intervencionisme estatal, d’especulació i de lliure competència-, l’Estat se sorprèn de veure minada llur sobirania en camps que tradicionalment se li havien associat tals com el de garantir el benestar de la societat amb variables com el control públic de l’educació i la sanitat, així com la creació de polítiques socials i oportunitats per als més desfavorits. En un article al diari El País, el filòsof Josep Ramoneda argumentava com la globalització ha atorgat al poder econòmic la capacitat normativa tan en el camp jurídic com en el moral, pel que l’Estat abandona les seves responsabilitats en matèria econòmica i ha renunciat a compensar els efectes colaterals de la lògica del mercat.

“De què serveix l’Estat si no ens protegeix dels vaivens d’un sistema econòmic cada cop més inestable i de més alt risc que s’ha carregat les fronteres i els valors que conformaven els nostres marcs de referència i d’adscripció?”. En opinió de Josep Ramoneda, “l’Estat ha descobert en la seguretat la legitimació perduda al deixar de complir la demanda dels ciutadans com a Estat social”. Davant la incapacitat de l’executiu de combinar polítiques dedicades a la reducció de l’atur, a un manteniment del sistema de pensions i subsidis i de l’Estat del Benestar en general, amb els preceptes del dogma de l’economia neoliberal de flexibilització de la mà d’obra i reducció del cost públic, l’Estat ha esdevingut una gestoria de serveis que només troba en el monopoli de la seguretat l’únic referent per a autoafirmar-se.

Teoria marxista aplicada

2007-04-24T11:13:00.000+01:00

Com diria Marx, certes coses demostren les extremes tensions de la realitat social del capitalsme... Explícita mostra del lumpenproletariat, segons el gran teòric alemany, "aquest producte passiu de la putrefacció de les capes més baixes de la vella societat".

Celebridad en marketing

Se llama Marcos, tiene 32 años y desde hoy es noticia por aparecer en todos los quioscos. Los cazatalentos que lo descubrieron, cuatro agentes de los Mossos d’Esquadra para más inri, aún están alucinando. De profesión camello de hachís, el hombre se le acudió una novedosa estrategia comercial con el fin de vender droga a los menores de un instituto cercano. Bajo una letra naíf y con un estilo particular, empezó a repartir octavillas por el barrio de Sant Roc de Barcelona con el explícito y cervantesco título “Costo del gueno”, indicando su dirección y pidiendo a sus clientes potencials “no llamar la atension o no su vendo na”. Para que aprendan los de ING Direct.

El viento de Valencia

Y no la luna. Después de publicitar a bombo y platillo el festival pijillo de la Copa América, las velas no se hinchan y las embarcaciones no se mueven un ápice. Otra víctima del biruji ché es el Valencia C.F. que con su derrota ante el Madrid se ha descolgado de la Liga. Me comentan que Rita Barberá está cerrando los porticones del Ayuntamiento con clavos y tacos del 15. No vaya a ser.

Madonna

Parece que la diva del pop le tiene medio al aburrimiento. Si ya no tiene bastante con su carrera musical, aeróbica, después de haber probado sus pinitos en una serie de bodrios cinematográficos y mientras no cesa de recolectar para su jardín privado bebés cosmopolitas a golpe de talonario, Madonna ha decidido hacerse directora de cine. Uno que ya lo es, su marido Guy Ritchie, estará estirándose los pelos por algo que ella le dijo hace un tiempo: "Cariño, todo lo que tú hagas, yo puedo hacerlo mejor". Algo parecido cuentan que musitó a su cónyugue una tal Hillary.

Brindis

Se habrá despechado a gusto el siempre ponderado Mijáil Gorbachov ante el deceso del hombre que tuvo el acierto de destruir la URSS y el suspenso de hundir la nueva Rusia en el caos y el capitalismo salvaje. La muerte del que fuera el primer azote de Chechenia parece haber llegado a los periódicos como si hubiese muerto un moranco. Por todas partes nos aparecen como su legado a la humanidad la dinámica de sus michelines al ritmo de pop y las filigranas que hacía el hombre para mantenerse de pie en las recepciones oficiales. Las destilerías de vodka de los Urales están de luto.

Al sastre

Cuando perdió una de sus camisas, Bill Clinton debió coincidir al sastre con Paul Wolfowitz, presidente del Banco Mundial que iba allí a repostar calcetines, después que un avispado fotógrafo lo retratara mostrando los pulgares de los pies en una visita a una mezquita. Por lo que se ve, hubo feeling en el encuentro y ahora el abogado de Clinton ha aceptado hacerse cargo con el afaire del sueldazo que la mujer de Wolfowitz cobraba con los fondos para cooperación y desarrollo.

(O com aprofitar una pràctica de Redacció Periodística pel blog)

Catàstrofe

2007-04-23T18:42:00.000+01:00

Nova deslocalització massiva, aquest cop de les destil·leries de vodka dels Urals i dels Càrpats. Una tragèdia sense precedents ha reduït a la meitat la quota de mercat del licor espirtuós rus.

Ecce homo

L’home que va facilitar la transició de la URSS de l’autoritarisme decadent a l’autoritarisme caòtic, ha mort. Dediquem-li un brindis.

Avec le coeur, avec la pluie...

2007-04-22T22:11:00.000+01:00

Amb la participació més elevada dels últims quaranta anys els francesos han elegit que els galls que saltin a l'arena siguin Sarkozy i Royal. No obstant, amb el fantasma de la desfeta socialista de 2002 sembla mentida la poca mobilització de l'electorat d'esquerres que, en els càlculs més optimistes, no passaria del 35 %. Diuen que a la segona volta es vota amb el cap, però que a la primera amb el cor. Com que aquest òrgan sol trobar-se en la majoria dels humans a l'esquerra, cal preguntar-se per la peculiar anatomia dels fils de France.

Caldrà veure com se reparteixen les paperetes a la segona volta. Al croupier Bayrou li trucaran a la porta el nòvio de blau i ella, de vermell. Malgrat que la Ségolène ho té complicat, ja veurem com acabaran declinant-se els suports de Bayrou a qui hauran acabat votant molts joves. Un dels enigmes serà descobrir la mobilització política i el sentit del vot dels habitants dels suburbis que, en paraules de Martí i Font, el corresponsal del País a França davant d'una pregunta que li vaig fer,

"es una de las grandes incógnitas. Ha habido una importante movilización en los suburbios. Muchos grupos se han dedicado a convencer a la gente para que se inscribiera en las listas para poder votar (en Francia es necesario). "Si no votas, no existes", decían. Es un electorado nuevo, que probablemente no cuenta en los muestreos de los institutos de opinión que hacen los sondeos. Puede cambiarlo todo."

En tot cas es confirma la flema francesa. En temps de crisi, les oques poden anar descalces i poden ploure tortugues. Entre les aportacions més destacades dels presidenciables, Le Pen, el reumàtic candidat de l'ultradreta proposava la masturbació com a mètode infalible d'anticonceptiu; el candidat d'una dreta prou bonapartista, Nicolas Sarkozy, afirma que els gens determinen els suïcidis i les vandalitats dels adolescents; i pel que respecta a la reina de la socialdemocràcia francesa, la Royal, es mostra com la paladina de la família, de l'ordre i de la identitat, en un exercici de tufo contrarrevolucionari esquizofrènic que faria tornar boig al Jean Jaurès si s'atrevís a treure el caparró de la tomba.

La cita de cara a la segona volta: a escollir entre un estat policial més neoliberal i atlantista o una socialdemocràcia igualment liberal que pot intentar donar, encara que sigui a compta-gotes, una sortida a la crisi que vagi del bracet de mesures més socials i menys penals.